Capítol 7. El regne de les tenebres.

Les característiques de les diverses variants de monedes històriques (metal·listes) són: anonimat, uniformitat i mobilitat.

L'anonimat del metall-moneda o del paper moneda (no informa sobre qui compra o ven) permet realitzar tot tipus d'activitats monetàries sense que en quedi cap rastre personalitzador i responsabilitzador. La uniformitat d'aquests instruments monetaris és quasi total –llevat del nombre d'unitats monetàries que representa cadascun–, ja que no forneixen cap indicació respecte als detalls particulars de cada intercanvi: no ens diuen res de què, ni com, ni quan, ni on s'ha realitzat una compra-venda. Impedeixen, doncs, qualsevol intent d'anàlisi precisa de la complexa i fluida realitat mercantil. La mobilitat d'aquest tipus de moneda (serveix en multitud d'intercanvis durant un temps indefinit), impossibilita fixar cada acte de compravenda i, per tant, impedeix l'agregació parcial o total dels seus valors.

Seria interessant, com a recurs literari per descriure una societat, relatar la historia d'un bitllet de banc. Suposem que quedessin gravats en ell els llocs per on ha passat, qui l'ha fet servir i per fer que. Una història apassionant que cadascú, amb la seva imaginació, pot intentar, una història plena de sorpreses. Però, si en comptes de ser algú que intenta passar una bona estona, recorrent a la ficció, l'interessat fos un economista, li agradaria saber que han fet, no un, sinó tots els bitllets. Oh, seria fantàstic! Podria conèixer els fluxos monetaris de l'economia real, de l'economia financera i de l'economia subterrània! I això d'una manera directa, sense haver de crear índexs ni fer confiança a les declaracions, els uns i les altres, parcials, si no manipulats. Si en comptes d'un economista es tractés d'un jutge es tornaria boig, perquè podria contrastar les declaracions de l'acusat amb la historia real enregistrada o contada pels bitllets que han intervingut en l'homicidi, en el suborn o en el robatori.

Doncs, aquesta és una de les frustracions de la nostra civilització: que els bitllets ni enregistren res, ni parlen. No deixen petja i són muts. L'economista i el jutge han de fer de novel·listes, els agradi o no. Han de recompondre històries reals amb documents parcials o falsos. La manca de proves absol, així, tant els acusats com els qui els jutgen i deixa els perjudicats en la més completa indefensió. Tots submergits en el regne de les tenebres, de la foscor, de la manca de transparència. Tothom passa a ésser responsable davant «Déu i la Historia». Els polítics que prometen i no compleixen: els economistes que pronostiquen una vegada i una altra, i quasi mai no l'encerten; els jutges que han d'absoldre un convicte per manca de proves formals...

Estem tan habituats a conviure amb els diners, a estimar-los i a odiar-los, que possiblement poques vegades haurem mirat un bitllet de banc amb el deteniment suficient per veure'n les característiques més enllà de la funció pràctica de pagar o estalviar. Fem-ho, doncs, almenys, una vegada. Agafem-ne un, poc importa la quantitat.

Tenim un paper especial. Unes cares o dibuixos ressalten i d'altres d'invisibles s'ofereixen només a qui els mira a contrallum. Per acabar, xifres, diverses xifres.

Tots els bitllets d'igual quantitat són pràcticament iguals entre ells. Ésser-ne propietari depèn de l'estricta possessió física. Si hom els perd, o els hi prenen, ha perdut tot dret sobre ells. Són anònims.

Quan faig un pagament, el bitllet no diu res. Sempre calla. No deixa rastre. Sempre corre. Passa de mà en mà, constantment. O queda arraconat pels segles sota una rajola o en una caixa forta.

La circulació monetària és, per definició, el regne de les tenebres. Ningú no en sap ni en pot saber res, ni per a bé ni per a mal. Ni per equilibrar l'economia ni per perseguir l'assassí. I qui digui el contrari, sigui ministre, banquer o governador del banc central, enganya i menteix. I en el regne de les tenebres, de la foscor, tot és possible, tot resta impune.

Els mags del diner.

Deixeu-me que us expliqui una historieta de quan encara mil pessetes tenien certa importància.

«Un enginyer de camins arriba en un poblet petit, per estudiar sobre el terreny el projecte d'una carretera. Es dirigeix a l'única fonda, on esmorza. Després crida el fondista i li dóna mil pessetes»:

«–És possible que m'hagi de quedar un parell de dies, reserveu-me una habitació. Quan torni a la nit ja us ho confirmaré. Entretant ací teniu mil pessetes i ja passarem comptes».

«El fondista corregué a la cuina a parlar amb la seva dona. Amb aquelles mil pessetes podien pagar el carnisser, al qual devien la mateixa quantitat. I aquest, quan les rebé, s'apressa a liquidar un deute amb el fuster; aquest, amb el ferrer i com que la dona del ferrer devia mil pessetes a l'apotecari, pels remeis de quan els seus fills tingueren l'escarlatina i l'home un flemó, troba que l'ocasió de pagar els medicaments havia arribat i així ho féu».

«El farmacèutic, en rebre els diners, tancà una estoneta la botiga i s'arribà a la fonda a satisfer un deute pendent del banquet que els serviren quan va casar-se la noia».

«Amb tot això havien passat les hores i torna l'enginyer»:

«–Mireu, com que la carretera no passarà pel poble, segons hem acordat amb les autoritats locals, he decidit tornar a la capital avui mateix. Així, doncs, cobreu-me l'esmorzar d'aquelles mil pessetes, i perdoneu-me les molèsties.

«Quan l'enginyer hagué marxat, el fondista comenta a la seva muller»:

«–Quina sort hem tingut que el farmacèutic ens pagués el deute, perquè no sé com ens hauríem arreglat¹!».

Aquest relat ens introdueix al tema de la creació de diner, al qual ja hem fet referència. Aquest és un tema cabdal i molt poc conegut.

Quasi tothom reconeix que, actualment, el sistema bancari és, de fet, l'autèntic creador dels mitjans de pagament, és a dir, de moneda. Hom pot trobar diverses formes d'explicar els sistemes de creació de diner en quasi tots els manuals d'economia². De la seva atenta lectura en podem treure les següents conclusions:

La «creació de diner» té dues fases: En un primer moment, el banc central emet monedes i bitllets, que constitueixen el mitja legal de pagament, i, alhora, genera recursos concedint crèdits al sistema bancari.

En una segona fase els bancs creen dipòsits (comptes corrents = unitats monetàries) com a resultat de l'expansió del crèdit (de concedir crèdits sobre els recursos aliens).

Expliquem-ho millor. Després d'un llarg procés en que les reserves d'or han deixat de tenir relació amb la moneda que s'emet, actualment la moneda legal té dos instruments: els bitllets i les peces metàl·liques que fabrica cada Estat i que són acceptats per la confiança del públic i pel recolzament oficial que reben. Però, curiosament, el conjunt de bitllets i peces metàl·liques només representa, en molts Estats, prop d'un 10 per cent de la moneda que s'utilitza. La resta de moneda és creada pels bancs (sistema bancari) i funciona a base de xecs i d'anotacions en comptes corrents. Vegem-ho amb un senzill exemple.

Suposem que una persona ingressa en el seu compte corrent una quantitat de pessetes en bitllets.

El banc sap, per experiència, que aquesta quantitat no acostuma a ser retirada de cop i, per tant, pot posar una part d'aquesta quantitat a disposició d'un client que li demana un crèdit.

El crèdit és concedit sota forma d'ingrés comptable (anotació d'una quantitat) en un compte corrent. El beneficiari del crèdit l'usarà per pagar els seus deutes o per fer front a despeses.

Les persones que cobrin del beneficiari ingressaran, possiblement, una part del diner en el banc. (De moment no importa si és el mateix o un altre banc). El que interessa veure és que s'ha creat un nou dipòsit, a partir d'un nou ingrés.

Aquest segon dipòsit permetrà donar un nou crèdit. I així es pot anar repetint el procés fins a un cert límit. És a dir, un ingrés en un compte corrent (a la vista) és l'origen d'un crèdit que genera, alhora, un nou ingrés i això sense que el primer ingrés deixi d'estar disponible per al client. Així, l'expansió del crèdit augmenta el volum de moneda a disposició dels consumidors i de les empreses. (Si voleu veure un exemple concret, llegiu l'annex: «Exemples d'invenció bancària de diner»).

En canvi, els comptes a termini (diner deixat al banc durant uns quants mesos o anys) no permeten l'expansió del crèdit. El titular del compte a termini es compromet a no usar la quantitat ingressada durant un cert temps. Mentre dura aquest termini, el banc prestarà la quantitat a qui li demaní un préstec. El banc, en aquest cas, actua com a intermediari: recull estalvi i el converteix en inversió-capital. Aquesta és, segons els bancs, la seva reina i és la que la majoria de la gent creu que fan: el negoci dels bancs és el marge entre els interessos que cobren i els interessos que paguen.

La creació de mitjans de pagament no pot ser arbitrària sense provocar greus problemes en el mercat, ja que el desequilibri entre el sector real (producció i consum) i el sector monetari de l'economia fa que hi hagi inflació o deflació monetàries.

En un mercat en creixement calen evidentment nous mitjans de pagament per fer front a noves inversions, nova producció i nou consum. El problema és encertar el volum just de diner que cal inventar. Però aquest volum just és molt difícil de saber en l'actualitat ja que cada Estat i cada banc cerca el seu benefici i els controls de les autoritats monetàries no poden ser del tot eficaços sense conèixer realment les dades exactes que hom ha d'equilibrar, ço és, valor de la producció i diner actiu per a la seva adquisició. Com pot ser que «ningú no sàpiga exactament quants bilions de bitllets –dòlars– té impresos la Reserva Federal, ja que el seu nombre és una xifra esotèrica només coneguda per alguns sacerdots de la Banca³».

El sistema bancari: jutge i part.

Hem intentat apropar-nos a un dels nuclis del sistema econòmic cercant pistes sobre com es crea diner. Però la següent pregunta és igualment clau: qui s'apropia el diner inventat?.

Sembla que el diner inventat es distribueixi entre els clients. Però ens hem de fixar que el banc cobra uns interessos elevats i pràcticament no en paga, ja que esta donant crèdit amb un diner inventat. Fins fa poc (i encara ara en molts casos) es remunerava l'ingrés inicial i els saldos dels comptes corrents però a un nivell molt baix (per exemple: 1 per cent) en relació als interessos dels crèdits (per exemple: 17 per cent).

Però, a més a més, el banc disposa d'una important massa de maniobra –que no és seva– de que gaudeix amb molt poc cost. En definitiva, allò que és important dels diners és poder-los fer servir, més que tenir-los. El banc i els banquers poden obtenir autocrèdit amb molt bones condicions; poden afavorir o bloquejar determinades operacions financeres, especulatives, borsàries, inversives, polítiques, electorals, culturals... En la mesura que els crèdits industrials acostumen a ser adjudicats als qui tenen patrimoni, afavoreixen els propietaris i discriminen els qui, tenint bons projectes, no tenen res a hipotecar. Un altre beneficiari de l'augment del crèdit és el banc central. Aquest obliga els bancs a ingressar un percentatge dels dipòsits en la seva caixa sense que pràcticament no ho retribueixi. Els Estats, quan recorren al banc central per cobrir el dèficit públic, es tan fent inventar diner que en la mesura que no correspongui a un increment real de la producció beneficiarà uns ciutadans –els qui rebin aquests diners de l'Estat– en detriment dels altres, que es veuran perjudicats per la inflació.

La majoria de llibres d'introducció a l'economia expliquen amb més o menys detall aquests processos. El que sobta de tots ells és que no fan comentaris sobre l'eficàcia i la legitimitat d'aquest sistema bancari de creació de diner.

Quant a l'eficàcia, la creació de diner bancari té una greu contradicció interna. D'una banda, els bancs intenten crear el màxim de dipòsits perquè sobre cada nou crèdit perceben elevats interessos. I recordem que, en canvi, el banc quasi no retribueix els comptes corrents a la vista, que en són l'origen. Aquí es dóna un fenomen importantíssim per les seves repercussions econòmiques i socials. Resulta impossible que els bancs cerquin alhora el màxim benefici i l'equilibri econòmic global. Les autoritats monetàries disposen d'un conjunt de mecanismes que intenten frenar el creixement de l'oferta monetària quan crea inflació. Però com que són mecanismes indirectes (augment de la quantitat de reserves obligatòries, augment del tipus d'interès bàsic i emissió de bons del Tresor), els efectes no són del tot previsibles i, a més, afecten altres variables econòmiques importants (inversió, atur...) que no sempre donen la llibertat d'acció suficient.

Quant a la legitimitat de la creació bancària de diner, és un problema que en general no es planteja. Per que la societat ha de considerar positiu que sobre l'estalvi comú de tota la població unes quantes empreses puguin inventar i usar diner sense que el conjunt dels impositors en siguin retribuïts proporcionalment? Per que deixar en mans d'interessos particulars una feina que té uns efectes «econòmics» comuns importantíssims, no sempre equilibradors? Aquí hi ha un fenomen d'hiperexplotació molt subtil que no és tan sols d'una classe (capital) sobre una altra (treball), sinó que és de molt poques persones sobre el conjunt de la societat. (El tema ja ha estat plantejat en el capítol 2).

Aquesta subtil explotació, com totes, dóna poder. Un poder, en aquest cas, molt especial, que s'expressa de moltes maneres i entre elles, una d'estratègica per a la societat: el sistema bancari és el responsable de gran part de la financiació del sistema electoral, és a dir, de proveir fons als partits i candidatures per a les eleccions sense cap altre criteri que el de la «confiança» en cada opció. Curiosament, l'explicació i qüestionament de la legitimitat d'aquests mecanismes de creació i apropiació de diner del sistema bancari no acostumen a sortir ni en els llibres dels economistes ni, encara menys, en els programes electorals.

De fet, és molt difícil treure l'aigua clara sobre l'impacte d'aquests mecanismes en la realitat. A manca d'un sistema monetari transparent, la majoria de posicions queden enfrontades per opinions i matisacions diverses. Heus aquí algunes d'elles.

«Els banquers, absolutament tots el banquers, són els veritables creadors de diner en l'actualitat».

«Ells ho saben, però en forma abstracta: des de fa trenta anys la majoria d'economistes han explicat aquesta realitat; però en la practica diària, el tema és tan difús que els banquers no la veuen clara. Són com el mag sense malícia que tragués conills del seu barret i no recordés haver-los-hi posat...».

«Els bancs creen diner igual que els homes pensen: no és necessari voler-ho».

«Quan un banquer analitza el seu balanç, constata que existeix un cert equilibri entre els dipòsits i els crèdits. Però sap perfectament que aquests dipòsits no li pertanyen. Si exceptua els recursos propis del banc [...] veurà, per una part, uns crèdits als seus deutors i, per una altra, uns deutes als seus dipositants. Si compara dos balanços successius, comprovarà que els dipòsits i els crèdits han augmentat en una certa quantitat. Això és tot. El diner que hagi pogut crear no pot ser aïllat en el seu balanç. El diner de nova creació no es diferencia en res de l'antic, que continua circulant. Els dipòsits es barregen indissociablement els uns amb els altres. El conill no surt del barret fins al moment que es reuneixen tots els balanços de tots els bancs en una estadística total: aleshores es veu clarament que la quantitat de diner en circulació ha augmentat... On és el misteri?».

«Resideix en el fet que el diner que circula en l'actualitat és un deute [...] circulant contret per establiments especials⁴».

«Si diem a qualsevol banquer de la cadena que ha «creat» diner protestarà enèrgicament. Els crèdits que ell va concedir, insistirà, estaven recolzats en un excés de reserves tan gran com el mateix crèdit⁵».

«Els banquers tenen tota la raó quan diuen que ells mai no presten ni un cèntim més del que tenen. El diner no es crea en el procés de préstec perquè un banc deixi més diners dels que té. El diner es crea perquè generalment vosaltres i jo ens paguem mútuament amb xecs que ens donen dret sobre els bancs dels altres. No es crearia diner si féssim efectius tots els xecs que rebem. Però no ho fem així. Dipositem els xecs en els nostres comptes corrents i, en fer-ho, donem als nostres bancs més reserves de les que necessiten per garantir els dipòsits que tenen. Aquests nous excessos de reserva fan que el nostre banc pugui prestar o invertir i, per tant, fan possible que algú obri uns altres comptes corrents que tornen a generar nous excessos de reserva».

«Això pot fer un xic de por. Vol dir això que la nova oferta monetària s'expandeix indefinidament a partir d'un sol dipòsit nou? No seria això extremament perillós?».

«Naturalment, això seria molt perillós, però és impossible que succeeixi. Després d'haver entès bé com un augment original de dipòsits fa augmentar l'oferta monetària, hem d'entendre igualment bé que és el que fa que l'expansió romangui dins dels límits». (Sobre les raons que exposen els autors per les quals creuen que no es depassen els límits, vegeu l'annex).

Tota aquesta complexa argumentació és d'una casuística brutal. Com pot ser que un mecanisme tan important, estratègic i poderós sigui tan poc transparent i tan poc exacte, i es deixi en mans dels interessos a curt terme dels bancs?

La complicació no s'acaba aquí, perquè malgrat que en «teoria» el banc central diu que disposa de mecanismes de control, en la practica no sempre són efectius. I a més cal notar que avui existeixen multitud d'altres formes de «moneda», a part del paper moneda i del diner bancari, que ja no poden ser controlades pel banc central. «No hi ha línia de demarcació clara, en el si del conjunt de la liquiditat, entre el que és moneda i el que no ho és. Sigui quina sigui la definició que hom seleccioni per a la moneda, aquesta definició estarà envoltada per una miríada d'instruments, més o menys líquids, que poden servir-li de substituts⁶».

Per intentar posar les bases de la política monetària no solament s'han de tenir en compte els bitllets i les monedes, els dipòsits a la vista, els dipòsits d'estalvi, els dipòsits a termini..., sinó també els Actius en Mans del Públic (ALP), que inclouen una immensa família de quasi-diners incontrolables, de papers que es fan servir com si fossin diners: deute públic, primes, cessions temporals, pagarés d'empresa... Aquests ALP, en 15 anys, a Espanya s'han multiplicat quasi el 1.400 per cent!.

«És fàcil deduir, de totes les consideracions anteriors, que no pot existir un control eficaç sobre la invenció de diner».

«El resultat immediat d'aquesta situació és que cada banc, dintre dels condicionaments més o menys estrets que li imposa el banc central, actua segons les seves pròpies conveniències. I no existeix una articulació efectiva a nivell conjunt que permeti dibuixar estratègies globals per a tot el mercat. Les necessitats són ateses empíricament i parcialment no en funció de les necessitats del conjunt sinó gairebé sempre a favor dels sectors privilegiats de la societat⁷».

En els subterranis.

Fins aquí hem parlat del procés legal de creació de diner, fruit de la interacció entre emissió del banc central, expansió del crèdit dels bancs i ús de xecs i comptes corrents dels clients.

No seríem ingenus si creguéssim que aquest procés legal és l'únic procés real d'invenció de diner? Sembla haver-hi una confiança creixent en el sentit que el frau cada vegada és més difícil, que les lleis són més dures, que les inspeccions són insubornables. Però si això fos cert, com s'explica que el mate ix Govern espanyol reconegui que el 1989 hi havia prop de 9 bilions de diner negre (que representava quasi un terç del producte interior brut⁸)?. I no cal anar tan lluny. Quantes empreses no tenen doble (o triple) comptabilitat? I els bancs són, en aquest ambient general, una excepció?

Sempre podem dir que això només passa en aquestes latituds per manca d'eficàcia dels buròcrates. Però que, per exemple, als EUA tot això és impossible. Per a qui no tingui dubtes, cal llegir el darrer llibre-enquesta de Vance Packard (1989) sobre els ultrarics americans. «En realitat, els més rics fixen, ells mateixos, el muntant de les seves contribucions. Com ho explica un conseller fiscal de la regió de Washington, especialitzat en fortunes establertes: «Els meus clients decideixen la quantitat que volen pagar al Govern, i nosaltres fem el que calgui perquè sigui aquesta xifra». «Nosaltres no paguem pas impostos. Només en paguen els petits» –diu la multimilionària Leona Helmley. «Jo conec persones que són cinc vegades més riques que jo i que es vanten de no haver pagat mai cap impost» –confirma M. Sol Price, amb una fortuna avaluada en 200 milions de dòlars⁹».

Semblantment, a nivell macroeconòmic no trobem cap partida clara que sigui la creació bancària de diner anual ni cap indicador de la seva relació amb els dipòsits en efectiu realitzats. Tot esdevé complicat i difícil de calcular per a qualsevol ciutadà i fins i tot per a qualsevol economista que no en sigui especialista. Un dels pocs economistes que donen una importància cabdal a la creació de diner és Maurice Allais, premi Nobel d'economia del 1988: proposa que es «retorni a l'Estat, és a dir, a la col·lectivitat, els ingressos corresponents a la creació monetària». «Les rendes de la creació de moneda anirien directament a l'Estat, que podria, així, disminuir els impostos. La major part, si no la totalitat, de l'impost progressiu sobre la renda podria ésser suprimit¹⁰».

A més a més, el sistema bancari és de fet un encobridor del joc brut: el diner negre (de l'economia submergida), el diner roig (de la droga), el diner brut (del món delictiu) és blanquejat pels bancs. Sota el secret bancari s'amaga de tot. El cas més clar, però no l'únic, és el del blanqueig del diner roig, generat pel comerç de la droga.

«Tota la gran banca d'Estats Units ha reconegut haver violat la Llei de Reserva Federal com a sistema per blanquejar el diner de la màfia, recaptat en els sectors que ingressen a diari grans quantitats de diner efectiu». «El delegat del Govern per al Pla Nacional Contra la Droga reconeix que fins ara és un misteri com es mou a Espanya el diner de la droga. Tampoc no se sap amb exactitud quins suports financers utilitzen els narcotraficants. Tanmateix, sí que sabem que els beneficis obtinguts a Espanya i en d'altres països són transferits, després de ser blanquejats, a la xarxa de paradisos fiscals del sistema bancari internacional». El mateix Miterrand ha dit que: «Els bancs que han reciclat diner del narcotràfic mereixerien sancions radicals, atès que en aquest terreny s'ha d'actuar sense pietat. Aquesta qüestió justifica que s'autoritzin les investigacions necessàries sobre l'origen del diner de la banca en tot el món¹¹».

«Els «dolents» són els paradisos fiscals. El que no es diu és que la majoria de bancs mundials tenen oficines en ells¹²» «Malauradament, no coneixem cap estudi en que s'estableixi el percentatge dels crèdits que foren malgastats per les elits dels països del Tercer Món i que en la majoria dels casos trobaven un discret refugi en els bancs dels països industrialitzats a través dels seus paradisos fiscals». «Els països industrialitzats no acostumen a recordar que són els seus bancs els primers beneficiats per aquestes fugues, semblantment com en el «blanqueig» del diner negre del tràfic de drogues¹³».

En definitiva, rera la brillantor dels marbres, la seguretat de l'acer, les comptabilitats impecables, l'honestedat indiscutible de les persones... s'amaga una arma subtil que només coneix i domina una petita minoria de persones molt ben situades que, en la mesura que només miren els seus interessos, no sols posen en perill els equilibris generals i poden perjudicar el conjunt, sinó que, tard o d'hora, com amb un bumerang, poden perjudicar-se elles mateixes.

Notes:

¹BUSQUETS, Esteve, Només seixanta duros, «El 9 Nou», 27 de octubre de 1989.
²BRICALL, Josep Maria, (1979), Introducció a l'Economia, Editorial Ariel, Barcelona, 1980; LIPSEY, Richard G, (1963), Introducción a la Economía Positiva, Vicens Universidad, Barcelona, 1985; LORENTE, Miguel A., Banca y Mercado Monetario, Banco de Vizcaya, Bilbao, 1978.
³La crisis que viene, «Más Allá», número 19.
⁴LAVRILLÈRE, Jacques, La industria de los banqueros, A. Redondo Editor, Barcelona, 1969, pp. 87-89.
⁵HEILBRONER, Robert L., i THUROW, Lester C. (1982), Introducció a l'economia, Editorial Empúries, Barcelona, 1985, p. 298.
⁶GRAU, Magdalena, Moneda telemàtica i estratègia de mercat, Centre d'Estudis Joan Bardina, Barcelona, 1985, (citant Lord Kaldor).
⁷Íd., p. 69.
⁸Dinero negro: lo único que sobra en España, «La Mañana», 7 de maig del 1988.
⁹PACKARD, Vance, Les ultra riches, Acropole, París, 1990.
¹⁰Hay que acabar con los impuestos sobre la renta, «La Vanguardia- Dominical», 20 d'agost de 1989, pp. 16-22.
¹¹El Narcotráfico y la banca, «La Gaceta», 29 de desembre de 1989.
¹²Miedo e hipocresía, «La Vanguardia», setembre de 1989.
¹³El problema de la deuda, «La Vanguardia», setembre de 1989.