 |
Català
| Castellano | English
| Français
| Deutsch
| Italiano
| Galego
| Esperanto En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer
front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats
del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns,
corrupció, misèria, carències pressupostàries,
abús de poder, etc.
|
 |
|
   Annex: exemples d'invenció bancària de diner. Intentem concretar el mecanisme de creació de diner per part dels bancs de manera que en veiem el resultat en un cas hipotètic d'un ingrés inicial de 100.000 pessetes (que només es dóna en la realitat d'una manera més limitada per molts factors). Suposem que els bancs mantinguin en caixa (per prudència o obligats legalment) a disposició dels seus clients un 10 per cent dels dipòsits efectuats en comptes corrents a la vista. Suposem, també, que en aquest procés, els particulars que hi intervenen no demanen mai el reintegrament en bitllets i que tot ho ingressen en comptes corrents a la vista. I, finalment, que els bancs concedeixen el 90 per cent de cada nou ingrés en crèdits. Ingrés inicial: 100.000.
Per no continuar, cal adonar-se que en definitiva estem en una progressió geomètrica. La suma correspon a la següent fórmula: terme inicial
100.000
90.000
Totals 1.000.000 900.000 O sigui, amb un coeficient de caixa del 10 per cent, l'ingrés en efectiu es converteix, gràcies al crèdit, en 10 vegades més. Amb un coeficient del 20 per cent, augmenta el diner 5 vegades més. En definitiva, la moneda (mitjans de pagament) és creada:
Vegem ara un nou exemple sobre els efectes del crèdit en la variació dels comptes d'un banc i dels seus clients, sense que el banc se cenyeixi al coeficient de caixa perquè sap que els dos clients mantenen els seus saldos en el banc i es paguen amb xecs. Suposem que hi ha un sol banc (conjunt del sistema bancari) i dos clients que el banc considera solvents, i que entre ells també són clients, l'un de l'altre. En aquest cas el banc pot donar un crèdit superior als dipòsits, si pot tenir la certesa que la quantitat anotada en el compte corrent de crèdit passarà d'aquest a un altre compte corrent. El banc té, l'1 de gener, un dipòsit de 50 unitats monetàries en efectiu. I els dos comptes corrents dels clients (una empresa de sabaters i una empresa d'assaonadors) estan buits, com també ho esta el compte de cobrament d'interessos del banc. Això ho reflectirem de la següent manera (D: dèbit; H: haver; S: saldo) per a cada compte.
Amb un dipòsit inicial de 50, el banc pot haver aconseguit –segons aquest exemple simplificat–, gràcies al crèdit, uns dipòsits conjunts de 200 (4 vegades més), sobre els quals pot concedir nous crèdits. A més ha aconseguit 10 d'interessos que sobre els 50 inicials és un 20 per cent semestral, ço és, un 40 per cent anual. Si els clients retiressin en efectiu els seus saldos, el banc estaria en una situació compromesa ja que només disposa en efectiu del dipòsit inicial de 50. Això és el que succeeix quan els clients perden confiança en un banc (o en el sistema bancari): tots volen retirar els seus diners. Però llevat d'aquest cas, que es mira per tots els mitjans que no succeeixi (s'ajuden o es compren els bancs en crisi), la situació és sempre d'endeutament profitós. Cal destacar que la banca és un negoci molt especial. Quan va bé reparteix beneficis als accionistes. Quan va malament, l'Estat, amb els diners dels contribuents, en garanteix, quan vol, la viabilitat. Per acabar, algunes de les raons per les quals els autors (Heilbroner/Thurow) creuen que no es depassen els «límits» de l'expansió del crèdit:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||