Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dissabte, 6 de maig del 1978.

Ferrol.

Avió Barcelona-Santiago de Compostel·la. Periodista d’«Interviu». Em diu que Antonio Rosón Pérez farà a Santiago una conferència de premsa per justificar-se. Però els documents en poder d’«Interviu» són irrebatibles. M'explica que, de totes maneres, alguns comunicants volen romandre en l'anonimat.

Travessem cap a Galícia, de Santiago fins a El Ferrol. País fertilíssim. Però el camperol ha estat amenaçat. «Aquesta serà la darrera vegada que cobri Vostè el subsidi, si no vota a UCD». I tots van votar UCD.

Només accepten la Xunta per disciplina els polítics parlamentaris. El poble està desenganyat i frustrat.

Arribem al Ferrol. Travessem el barri de Caranza, les cases van ser ocupades pel poble, fart de problemes d'habitatge i fart de veure cases noves i buides. No hi havia semàfors ni passos de vianants. Va morir gent atropellada pels cotxes. Manifestacions. Antiavalots. Ara ja construeixen un pas elevat... però és només per a cotxes.

Al final de la recta. «Aquí van matar, l'any 72, a aquells obrers de la gran vaga de Astano i Bazán». Després, el famós procés dels 23. Va haver-hi en aquells temps una lluita obrera com poques, però ni Pillado ni cap d'aquells líders va aconseguir un sol escó a les Corts. El Ferrol és un feu del Partit Comunista que s'entesta inútilment en aconseguir credibilitat per a la nova situació.

La gent voldria respirar al seu aire i no pot. Molt de pessimisme. Per casualitat, les tulipes al peu del gran monument a Franco van sortir segons els colors de la bandera republicana. L'endemà estaven decapitades.

Lluís M. Xirinacs.