Diari d'un senador.
Mundo Diario. Diumenge, 2 d’abril del 1978.
La cara sinistra de les democràcies.
Mai no se sap del tot si el que publiquen els diaris és exacte. La pressa del gènere periodístic produeix inexactituds en tots els nivells de la comunicació. Sovint qui fa declaracions de viva veu ja no s'expressa bé per causa de la precipitació. Després el periodista que escriu massa tal com raja o amb un magnetòfon que grava confús. Més tard, la transmissió per telèfon o tèlex rendeix el seu tribut d'equivocacions, i així successivament fins a les errades d'impremta que sempre troben una escletxa per col·locar-se en el text final. I deixem de banda la manipulació i la censura per raons polítiques o econòmiques.
La premsa publica unes sensacionals declaracions del cònsol de Mauritània a Las Palmas de Gran Canària, que s'ha passat espectacularment al bàndol del Front Polisario. ¿Seran exactes? Diu que en la primera quinzena de març es van celebrar a Las Palmas dues reunions secretes per preparar atemptats terroristes en aquesta ciutat que, en ser atribuïts als sahrauís, permetessin expulsar-los de les Illes Canàries cap al Marroc o Mauritània, els representants del servei de espionatge de tots dos països i elements espanyols.
El cònsol va fugir perquè no podia suportar el genocidi del seu poble sahrauí i el paper de còmplice en el joc de les potències invasores del Sàhara. «Els canaris –comenta– estan a favor de la independència del Sàhara».
Les dues reunions i els atemptats terroristes se situaven en territori espanyol. I entre els assistents hi havia uns misteriosos elements espanyols.
Qui és el terrorista? Contra qui cal prendre mesures antiterroristes? Qui enganya a l'opinió pública atribuint tot el terrorisme a qui no el comet? És imprescindible aquest sinistre joc brut de fons per mantenir la democràcia?
És un avís a la ingenuïtat del poble. Treballador que llegeixes les notícies periodístiques, aprèn a llegir entre línies. Declaracions com les del cònsol Emarek Uld Brabim no se senten cada dia. Mentides com les que ell denúncia, sí. Hi ha mestres impressionants en l'art d'enganyar l'opinió pública. Estan molt buscats, molt ben pagats i col·locats en llocs d'alta responsabilitat pública.
Stalin deia: «Una frase val més que pel que diu, per l'efecte polític que produeix», en un cèlebre llibre seu titulat «Gramàtica Política».
Lluís M. Xirinacs.
