Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dissabte, 1 d’abril del 1978.
Precandidats predemocràtics.
Aquest pobre senador, de vegades, sent angoixes mortals. S'ha parlat tant de democràcia que el poble pla, de vegades, es pot sentir inclinat a creure que els representants que va triar el 15 de juny són realment els parlamentaris d'un Estat democràtic. Llavors passa que passen coses no gaire democràtiques que diguem, i li diuen a un: «Com és que vostè es fa còmplice d'aquestes coses tan lletges, mantenint el seu lloc de senador?».
Crec que la realitat és molt diferent i que cal que quedi molt clara. El punt de partença és erroni. La democràcia no va començar el 15 de juny. El 15 de juny és un pas més d'un camí llarg cap a la democràcia, que va començar molts anys enrere. L'argument que si Franco no hagués mort encara estaríem igual i que la democràcia és un regal dels epígons de Franco és fals i pertany a una ideologia enemiga del poble que tendeix a fer perdre la confiança del poble en la seva pròpia lluita.
A part que en vida de Franco ja es va haver de liberalitzar la política en diferents graus i sectors: Llei de Premsa de Fraga, «aperturisme» del primer Govern Arias, etc., es poden posar exemples anteriors molt clars. Les eleccions a enllaços i jurats d'empresa en el Sindicat Vertical, les eleccions al Terç Familiar per a regidors de municipi i per procuradors en Corts. El sistema encara era plenament feixista, però es començaven a introduir falques democràtiques per eleccions, per cert, bastant poc ortodoxes. Aquestes eleccions van suscitar escissions en la clandestinitat. Però indubtablement que són passes d'avenç cap a la democràcia.
Ara les eleccions a parlamentaris han estat força més ortodoxes. Però tampoc ho han estat del tot. En una democràcia liberal ningú no posa condicions al Parlament. Aquí sí. Que consti. Els parlamentaris elegits el 15 de juny som una nova falca democràtica més avançada, però res més. Jo no em sento de cap manera solidari de diversos condicionaments que se'ns han imposat a les nostres responsabilitats legislatives.
Lluís M. Xirinacs.
