Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dissabte, 11 de març del 1978.

Cent trenta-vuit vides en perill. Una ja no.

El ministre d'Afers Estrangers, després de no sé quants mesos d'estar sol·licitada, va explicar la política exterior del Govern al Senat. Declaració llarga i complexa amb costats clars i costats foscos.

Avui, però, passa davant una notícia que no té espera: L'Estat espanyol es declara neutral, segons ens va dir Marcelino Oreja, en l'assumpte del Sàhara. Neutralitat estricta. Però llegeixo que de fet el Sàhara ha caigut en mans del Marroc i l'acord pesquer representa una consolidació d'aquesta ofensa a l'autodeterminació del poble del desert. És això estricta neutralitat? La notícia urgent és que aquest Marroc veí, tan ben tractat pel nostre Estat neutral, té centenars de presos polítics. Entre ells hi ha els cent trenta-nou detinguts el novembre de 1974, torturats llargs mesos, incomunicats, amb els ulls embenats i les mans emmanillades, abans de ser traslladats a la presó. Després de dinou dies de vaga de fam van ser jutjats el 3 de gener de 1977 a Casablanca. Condemnats des de set anys a cadena perpètua. El 8 de novembre de 1977 comencen la seva quarta vaga de fam. Demanen el cessament de maltractaments, de l'aïllament, de les cel·les de càstig, de la censura de premsa i ràdio. I demanen assistència mèdica per als qui guarden empremtes profundes de les tortures passades. La vaga dura quaranta-sis dies, fins al 23 de desembre. Mor en ella Saida Menebhi, de 25 anys, condemnada a set anys de presó.

Sota la pressió exterior, es promet una comissió negociadora, que després de cessada la vaga es congela. Així les coses, i malgrat la seva feblesa, els presos tornen a la vaga de fam, el dos de febrer de 1978. L'endemà són dispersats els vaguistes per tres presons diferents. Des de llavors els familiars no tenen notícia d'uns homes que pateixen un calvari de 4 anys.

Lluís M. Xirinacs.