Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dijous, 22 de desembre del 1977.

Desolació.

Primer la presó de Barcelona i una sèrie de presons van explotar a principis de novembre. Va saltar el director de la Model. Va ser el primer avís. Després la presó d'Ocaña i una altra sèrie de presons van explotar a finals de novembre. Va saltar el director general d'Institucions Penitenciàries. Va ser el segon avís. Ara toca a l'artilleria pesada. Els núvols ja fa dies que s'acumulen. Fins els polítics més freds de l'antiga oposició van comprendre que calia encarar-se amb alguna forma d'indult per als presos. Les comissions investigadores només resultarien útils a mig i a llarg termini. Ara eren altres el problema i la seva solució. Ha esclatat València i li segueix una nova sèrie de desgràcies.

El dia de la llei d'amnistia vaig avisar que convenia com a mesura política un indult per als socials. La manca de política porta als resultats actuals. I segueix el Ministeri de Justícia tancat a banda. Qui haurà de dimitir ara? La responsabilitat és cosa personal, del ministre, del cap de govern o del partit en el govern? Per què desaprofitar aquestes festes de Nadal tan propícies a mesures de gràcia? Per què qui va despertar l'expectativa dels presos socials, associant indissolublement un indult per a ells a les dues concessions anteriors d'amnistia, ara s'ha tornat tan avar? ¿Potser per que abans no hi havia eleccions i ara sí, i van ser ells qui van atiar l'opinió del poble senzill contra els presos? La situació és gravíssima. Tot va ser previst. Jo no em sento bomber contra incendis previsibles. Tinc l'ànim destrossat pel que passa. He de cercar ajut en el vell profeta Habacuc quan cantava:

«Tranquil espero el dia de l'aflicció. Que no doni les seves gemmes la figuera. Que no doni els seus fruits la vinya. Que falti la collita de l’olivera, i no donin manteniment els camps. Que desapareguin de la cleda les ovelles. Que no hi hagi bous en els estables. Jo sempre m'alegraré en aquell que no passa».

Lluís M. Xirinacs.