Diari d'un senador.
Mundo Diario. Diumenge, 27 de novembre del 1977.
Tard i malament.
Algú em va explicar que abans de les eleccions un antic ministre d'Afers Exteriors del Regne Unit va visitar al rei Juan Carlos. Van parlar de la violència a Euskadi i la van comparar amb la de l'Ulster. L'antic ministre va dir al rei: «A l'Ulster li vam concedir poc i tard». Sembla que el Rei va quedar preocupat i va manar d'accelerar els passos per a l'autogovern de Catalunya com a primer intent que servís de pauta per altres pobles que ho demanen.
Avui vull fixar-me en aquesta frase «poc i tard». És comprensible que la política sigui lenta perquè requereix consultes i pactes entre moltes parts. I passa que aquesta lentitud de vegades destrueix allò que vol arreglar. Allò que en un moment és oportú se sol obtenir més tard o en una mesura inferior a l'oportuna i llavors ja no serveix.
Això ve a propòsit d'unes actuacions del ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa. Com que les fotografies l'han presentat al Senat parlant amb mi, algun comentarista frívol ja dedueix que estem en lluna de mel. Més aviat és al revés. Crec que s'està equivocant quan cedeix a pressions de la dreta perquè rebaixi el contingut de l’Amnistia aprovada el 14 d'octubre. Va començar per protestar contra la seva aplicació als implicats en el cas Bultó. Després es va veure obligat a protestar pels Grapos i pels d'Atocha per ser equànime. Suposo que el d'Atocha no ho diu per pressions de la dreta. Si segueix així, entre cops de dreta i d’esquerra, deixarà l'amnistia reduïda a un esquelet.
Aquesta amnistia va arribar minsa i tard. Estreta de pit, avara i mesquina. Més apta per fer-nos enfadar a tots que per pacificar-nos. Allò que va haver d'atorgar-se l'any 1975 es va donar dos anys després i malament. No produeix els efectes que es persegueixen sinó que exaspera els ànims. I encara surt Martín Villa a introduir noves retallades.
També caurà un dia o altre l'indult per als presos socials, exigible des la perspectiva estricta de l'amnistia política. Però arribarà tard i malament. S'hauran enverinat massa els ànims, la desesperació hi haurà sobrepassat límits irreversibles.
El que la gent d'ordre diu terrorisme i que jo anomenaria la defensa dels desesperats, només es pot combatre de dues maneres o amb una dictadura ferotge, al seu torn terrorista, o no empenyent fins a la desesperació els oprimits. Aquest segona manera és la democràtica: govern de les majories amb respecte de les minories. Hi ha una variada gamma de minories molt desesperades per situacions intolerables davant la innocència o la fredor dels forts. És urgent que aquests forts desenvolupin una política eficaç de protecció i respecte de les minories. És la millor llei antiterrorista que es pugui fer.
Lluís M. Xirinacs.
