Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dimarts, 29 de novembre del 1977.

Dos nivells polítics diferents.

Diumenge passat vaig estar, al matí, amb els qui intentaven il·luminar l'Assemblea Popular de Catalunya. Allà s'enfrontaven dues concepcions. Una era continuadora de l'Assemblea de Catalunya. La podria resumir en aquesta frase ja tradicional a l'Assemblea: «el poble català en lluita». L'altra era transformadora i es podria expressar per aquesta altra frase: «la praxi espontània del poble», ja sigui lluita, ja sigui festa, ja sigui crítica, ja sigui autogestió, ja sigui enquesta, ja sigui mobilització. La meva proposta de transformació de l'Assemblea de Catalunya va en aquest darrer sentit i assigna un nivell precís a la nova assemblea, el nivell de base, infraestructural o popular amb un joc precís. En canvi l'altra concepció continua incloent al costat de la funció popular la funció de conquesta del poder de l'Estat, de la cúspide de la societat, del nivell superestructural.

A la tarda, vaig assistir a l'Entesa dels Catalans a una reunió de treball dels senadors per Catalunya amb Jordi Solé-Tura i Miquel Roca Junyent, ponents de la Comissió Constitucional del Congrés. La tarda va ser el pol oposat del matí. A la Comissió Constitucional s'està decidint, a porta tancada, un articulat d'una transcendència incalculable per al futur de tot l'Estat i, en concret, de la nostra Catalunya autònoma. Poc puc dir. En aquest nivell superior es treballa amb unes regles de joc que són el més contrari a la «praxi espontània del poble». Les formidables concentracions de poder a la cúspide que s'han produït, en la societat del nostre temps, fan que el treball de la cúspide política sigui un perillosíssim joc d'alta tensió elèctrica. És la guerra dissimulada sota una negociació que encobreix una confrontació permanent, no de raó, sinó de força. Això obliga a l'astúcia, a la intriga, als secrets, a les fintes. Tot el contrari de l'espontaneïtat popular.

Obligar el poble a sortir en massa de la seva espontaneïtat és utòpic. Obligar l'alta política a ser espontània és utòpic. És feina dels partits polítics i dels polítics independents tendir el pont dialèctic entre aquests dos nivells oposats, però complementaris, de la realitat social. Si els polítics forcen el moviment popular a sortir de la seva espontaneïtat per seguir les rígides normes de la guerra de les altures acabaran en una dictadura idealista i inventaran un poble. No serviran un poble real. Si els polítics tracten de portar la duríssima lluita de les altures amb procediments democràtics, autogestionaris, de participació, sense secrets, demagògicament, amb filtratges de les negociacions, etc., acabaran en derrota total. El peix gros es menjarà el petit i el grup polític opressor aixafarà als polítics populars.

Crec que haurien de pensar això d'una banda els partits que queden a l'Assemblea de Catalunya i per l'altra el PSC-PSOE.

Lluís M. Xirinacs.