Diari d'un senador.

Mundo Diario. Diumenge, 20 de novembre del 1977.

Signes externs de luxe.

El poble té els ulls posats en nosaltres. Ahir un amic madrileny, que té un aspecte físic una mica semblant al meu, va anar a l'estació de tren de Chamartín a demanar un bitllet per a mi. Els avions no anaven per causa de la vaga.

–Un bitllet de cotxe-llit? Porto el val de viatge gratis de senador.

–¿Climatitzat?

–Normal– se li va ocórrer dir al meu amic molt oportunament.

–Sort! Estic fart de senadors i diputats, de capellans i monges que gasten gratis el millor. Un parlamentari que per anar només fins a Saragossa demana cotxe-llit. I després ho ha de pagar tot el poble que, econòmicament, està que rebenta. El poble no dóna per a tant malbaratament.

Una mica exagerat aquest empleat. Els parlamentaris tenen un excés de treball, si volen complir, mínimament. I bé està que, si poden dormir de veritat 5 horetes de Madrid a Saragossa, les dormin.

Però hi ha quelcom cert en la queixa. Els representants elegits pel poble hem de vigilar molt. Ahir jo vaig viatjar amb cotxe-llit. La setmana passada, en què també van fallar els avions, únicament vaig poder aconseguir viatge assegut i sense reserva. Tant el divendres passat com aquest, només van sopar al vagó-restaurant els viatgers amb llit. Els altres no van poder. Jo no vaig poder sopar la setmana passada i aquesta sí que he pogut. Per què uns si i altres no? No he viatjat tranquil aquesta vegada sabent que els de la cua del tren no han pogut sopar.

Davant del Palau del Senat es veuen aparcats cotxes de gran luxe amb el cartell imprès, «Senyor Senador». Hi ha diputats que han demanat privilegis alçant onades d'indignació d'altres col·legues de la mateixa Cambra.

Divendres a la nit jo havia de presentar a Joan Baez al festival del Palau d'Esports de Barcelona. Tenia responsabilitats senatorials a Madrid al matí. Uns amics de Barcelona propers a l'aeroport, van voler posar una avioneta a la meva disposició per a la meva intervenció a Barcelona a les deu de la nit, saltant-se la vaga de transports aeris. No em va agradar.

Compte, Senador. Les aparences fastuoses fereixen el poble però hi ha alguna cosa més important. Conec grans explotadors que tenen cura de mostrar signes externs de luxe. Més important és convèncer-se que un parlamentat és un servidor d'un poble que treballa en condicions difícils. I mai no hauria d'aprofitar-se del càrrec per concedir-se luxes.

Lluís M. Xirinacs.