Diari d'un senador.
Mundo Diario. Divendres, 18 de novembre del 1977.
Llençar pilotes fora.
El dia que em vaig posar dempeus al Senat per demanar amnistia, l’«ABC», a primera pàgina, es va burlar de mi. Altres diaris també ho van fer. Aquell mateix dia mig Senat, en un moment de la sessió, es va aixecar en bloc i va marxar. Ningú no es va burlar del fet ni el va trobar desaforat. Perquè això de marxar ja s'ha fet altres vegades i això de romandre dempeus, tot i ser més respectuós i més constructiu perquè permet seguir participant en els debats, no és costum de les tradicions parlamentàries occidentals.
Se sol confondre l'insòlit amb el ridícul. O es vol fer confondre per matar l'avís urgent que molesta, per llençar pilotes fora quan el que convé, segons es desenvolupa el partit, és més conservar el tempteig aconseguit que arriscar-se en aventures. En aquestes burles i ironies que ocupen la bancada de la dreta hi ha molt de conservadorisme i poca cosa de veritable humor.
Ara davant la meva nova actitud es torna a repetir el joc de no assistir a les sessions del Senat. «El País» deixava anar: «El nou número de Xirinacs». Nemo, en «Ya» diu: «Xirinacs és notícia. Això no vol dir que sigui important sinó que és pintoresc. I encara que n’hi ha hagut d’altres més pintorescos que ell, a ells no els van fer senadors.» Un cop més criden a llençar pilotes fora. Segueix amb un article llarg, documentat. Cita ni més ni menys que a Mommsen: i a Ruiz Zorrilla i Antonio Maura. Centra la seva argumentació en què la retirada, l'actitud de «no joc!» ha estat una mostra de constant històrica que ha dut a l'esterilitat política. Argument fluix perquè es poden adduir almenys tants «joc!» com «no joc!». I hi ha hagut jocs esgarrifosos. Es va criticar a Nuremberg el joc a favor de Hitler de tants militars obedients. Quants jocs tristos hem tingut nosaltres també! No anirà el senyor Nemo a carregar-se tota l'oposició que no va jugar, en bloc, durant quaranta anys a un joc al·lucinant i remunerador.
De totes maneres jo em trobava en aquesta oposició, i molt radical per cert, i em vaig avenir a entrar al nou joc. Em vaig presentar fins i tot a candidat i sóc senador del regne, encara que moltes coses no m'agradin i si sabés que aquest poc útil Senat s'anés a enfonsar per la meva absència transitòria hi tornaria a entrar ràpidament. I hi entraré aviat perquè, d'una manera o altra, es donarà aviat un indult, com es va aconseguir l'amnistia, mal que els pesi a alguns jugadors. Perquè a l'esquerra no es burlen dels meus gestos en moments crítics. Ens suporten, ens pateixen i tracten de fer el que poden en una situació d'inferioritat per culpa d'unes eleccions democràticament deficients.
Però Vostè, senyor Nemo, ni sap que existeixen presos que s'obren les venes, presos que llangueixen de fam, presos que se suïciden de desesperació i presons que es destrueixen. Això seria no llençar pilotes fora.
Lluís M. Xirinacs.
