Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 17 de novembre del 1977.
Absent del Senat.
El dia 4 de novembre vaig dir: «Fins que el senador no tingui en el seu ordre del dia un indult per als presos socials no assistiré a cap reunió del Senat».
En diferents diaris salta la crítica davant d’aquesta presa de posició. El «Diari de Barcelona» (6-11-1077) m'avisa que no instrumentalitzi l'escó en funció d'uns capricis, humors o frustracions. Són capricis meus els presos amb venes obertes, amb estómacs oberts, en vaga de fam, suïcidats, les presons destrossades, els ferits i castigats? El Senat va aprovar unànimement la devolució del Gernika. Hi ha una Gernika en cada presó. Per què el Brusi s'acarnissa amb mi i no contra els capricis d'uns polítics durs d'entranyes?
Diu a continuació que si la meva consciència de parlamentari xoca amb les obligacions i càrregues de la representativitat, llavors he de tenir l'honradesa de dimitir. Per què el Brusi tira les coses per la tremenda? Com si un empatx s’hagués de curar amb el suïcidi de l’empatxat. Amb uns dies de dejuni n’hi ha prou. Al Senat i al Govern es vol donar un indult encobert a mig termini a força de canvis de lleis i despenalitzacions. Quan això passi em reintegraré a les sessions del Senat, però encara que perdi participació en alguns assumptes que es tractin en el interí, ni s'enfonsarà el Senat ni el país per la meva absència, i més quan el Senat està servint per a tan poc, ni es perdrà un gest que jo crec imprescindible com a crítica a una irresponsabilitat dels senadors, que sentint-ho molt, he de qualificar de culpable per omissió. Vaig avisar de totes les maneres amb temps. Vaig esgotar la via parlamentària i negociadora.
És ara quan s'obren les venes, és ara quan la població penal està desesperada, és ara quan els presos se suïciden! Fins i tot els funcionaris de la Model amb el seu director al capdavant demanen aquest indult. I sàpiga el Brusi que no demano amnistia total per als presos socials.
Jo sóc moderat en la meva petició. El Brusi és immoderat en la seva crítica i tampoc, igual que els senadors, no resol res ni es preocupa per res per respondre amb eficàcia a la desesperació dels presos, enganyats per una política governamental demagògica, en aquest últim temps, a força d’amnisties i indults.
Per què en comptes de perdre el temps en aquestes elucubracions el Brusi no demana l'indult d'una vegada i tindrà a Xirinacs al Senat i als desesperats presos socials, que el Brusi com tots hem fabricat amb el nostre egoisme, una mica més acollits en una societat que es vol democràtica?
Arribarà l'indult, senyors del Brusi. Però com sempre, arribarà tard i malament.
Lluís M. Xirinacs.
