Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimecres, 16 de novembre del 1977.
Fruits de l'Eixample.
Vaig néixer a Balmes cantonada Aragó, d'aquest Eixample barceloní quadriculat. Abans de la guerra el domicili es va traslladar a Llúria tocant Gran Via. Les seves amples voreres, els seus xamfrans bisellats, els seus plàtans acollidors tan estimats de Josep Maria Espinàs, les nogueres de l'Índia del carrer Consell de Cent, els til·lers olorosos del carrer Diputació, tot això ho tinc encastat en el substrat inconscient del meu ésser. Aquest urbanisme ha modelat la meva manera de ser, ha imprès en mi un caràcter indeleble. Ildefons Cerdà n’és el responsable. Ja en traurà conclusions algun psico-socio-analista.
Un altre fruit del mateix arbre es diu Carles Ferrer Salat. Ha de ser una mica més gran que jo. Vivia a la meva mateixa casa, Llúria, 29, uns pisos més amunt. Jo, als meus catorze anys mesurava el que faig ara, un metre noranta. Quan coincidia a l'ascensor amb ell o amb la seva germana, quedava acomplexat. La impressió és que em sobrepassaven un pam. És llarg en Carles Ferrer Salat, entre d'altres assumptets és president de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials –CEOE. Ens va enviar als parlamentaris un llarg telegrama de protesta davant el Pacte de la Moncloa. Obeirà, però hi està en contra. Llançarà els empresaris al carrer. «Suárez porta una política d'esquerra. Ningú defensa la dreta.» Pensa, si de cas, com es pot sortir de l'embús econòmic sense el suport dels treballadors? Jo no el vaig veure en el meu col·legi d'Escolapis del carrer Diputació. Suposo que va anar a parar als Jesuïtes de Casp.
A qui vaig trobar als Escolapis de Diputació va ser a l’Antoni Gutiérrez Díaz, un altre fruit més de l'Eixample. També una mica més gran que jo. I, ara, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya –PSUC–. Tan actiu com ara i com sempre, si no recordo malament, el vaig tenir de dirigent del Centre Intern d'Acció Catòlica. Jo era un insignificant aspirant. Cantàvem: «llevar almas de joven a Cristo, implantar en los pechos la fe, ser apóstol o mártir acaso, mis banderas me enseñan a ser» («portar ànimes de jove a Crist, implantar en els pits la fe, ser apòstol o màrtir potser, les meves banderes m'ensenyen a ser»). Avui controla el sindicat obrer, segurament, més nombrós del país. Diuen que el Pacte de la Moncloa és un èxit del Partit Comunista. Sembla que els obrers no faran una gran oposició al pacte. El «Guti» frenarà els obrers al carrer per salvar l'economia. Però ¿pensa, si de cas, com es pot sortir de l'embús econòmic sense el suport dels empresaris? Ell no va anar als Jesuïtes sinó als senzills Escolapis.
La meva mare volia que jo anés als Jesuïtes, com els meus oncles. Però estava el col·legi ple i vaig haver d'anar als Escolapis. La meva casa equidistava entre Jesuïtes i Escolapis.
Urbanista. Escola. Religió. Política. Matèria d'estudi per al psico-socio-analista.
Lluís M. Xirinacs.
