Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 10 de novembre del 1977.
Rendició de comptes sobre un indult (i 3).
19-X-1977. A l'avió cap a Madrid, Solé Barberà em diu que ell i alguns congressistes s'interessen per l'indult; que callaven perquè pensaven que l'assumpte podia voler reservar-se’lel Senat. Tem l'explosió en cadena de les presons. En dies successius va convencent els components de la futura comissió de justícia del Congrés. M'ho va comunicant. A la Plenària del Senat busco a Martín Villa i li parlo de l'indult. No vol indult. Davant els meus arguments, finalment em diu que tracti de convèncer el ministre de Justícia. Bandrés i jo, inútilment, tractem d'entusiasmar alguns senadors. Fredor. Només hi ha entusiasme i unanimitat per a la devolució del «Gernika» de Picasso. Estic indignat. A mitjanit declaro a «Diario 16»: «Hi ha una Gernika a cada presó». Surt el dia 21 un gran títol: «Xirinacs: és un error no indultar els comuns». Faig fortes crítiques a un Senat inoperant.
20-X-1977. Espero dues hores a l'avantsala del despatx del ministre de Justícia, Landelino Lavilla. Em rep durant una hora molt atent. M'explica els seus projectes de revisió de lleis i despenalització progressiva. És interessant. Però em costa fer-li entendre que abans convé un indult per als presos socials lligat amb l'amnistia política.
21-X-1977. A Barcelona. Ja fa dies que tots els funcionaris amb el director al capdavant van demanar indult per als presos socials. La tensió a les presons puja de to. Per totes bandes amenaces de motí. Els nervis estan desfets. La Policia munta la guàrdia al pati d'entrada de la Model dia i nit, disposada a intervenir al menor intent.
Jo vaig haver de començar els meus dies de descans el 16. Marxo a descansar el 25. Sé que les presons explotaran. És inevitable.
Després Barcelona i les altres esclaten. Per la prudència de tots, no hi ha morts, però sí ferits a dojo, autolesionats, colpejats. Encara no sé el que està passant en el fatídic «colomar» de Barcelona. Milions de pessetes en destrosses evitables. Trasllats a altres penals. Estrips familiars. Repressió. Me'n vaig anar, sabent que passaria tot això i havent avisat en aquest mateix diari.
Me’n vaig assabentar pel diari. Estava indignat. «Quiet, Lluís –em vaig dir–, el teu paper de pacificador ja ha acabat. Volen la guerra. Que la tinguin. És la seva hora.» La gent ximple i covarda en no atrevir-se a atacar els poderosos, causants de les grans injustícies, es barallen contra els intermediaris pacificadors. Així van refermar atacs contra mi i contra amics meus fidels que encara romanien al carrer Entença. Així és la vida.
Em vaig defensar en el diari «Avui». I ho faig ara aquí. Que el poble jutgi. La lluita per l'indult per als presos socials segueix. I per cert encara amb molt mals presagis. La via parlamentària en aquest assumpte està gairebé esgotada...
Lluís M. Xirinacs.
