Diari d'un senador.
Mundo Diario. Divendres, 7 d’octubre del 1977.
Carta de Suárez.
Potser el millor títol seria «Demagògia». Una demagògia en la qual molts han col·laborat. Suárez acaba d'escriure una carta, «en un especial i delicat moment», als diferents grups parlamentaris buscant acords per a un any.
És el mateix Suárez que per aigualir l'amnistia política la va barrejar amb demagògics indults generosos als presos socials i ara no pot, per això, frenar la contestació a la presó. Els presos socials comencen a sentir-se amos del seu destí i s'han organitzat en sindicat de presos. Ara, tard i malament, es munta la comissió unitària de parlamentaris per a la llei d'amnistia política total, que hauria d'haver estat concedida fa gairebé dos anys.
És el mateix Suárez que va accelerar unes eleccions parlamentàries propiciant la divisió precipitada de la societat en abundants partits, per allò de «divideix i venceràs». Els partits de l'oposició van seguir el joc, van oblidar la greu necessitat conjuntural d'actuar encara unitàriament per resoldre l'herència franquista i es van llançar a la consecució dels seus objectius divergents. Jo demanava candidatures unitàries per aquesta primera vegada. Vaig dir diverses vegades, des del mes de gener, als polítics dels partits que, «sense fusions ni contusions», havien de presentar batalla units «per aquesta vegada». Ara el PSOE vol pactes, el PCE vol govern de concentració i Suárez demana un any d'acords «sense que els partits polítics perdin per això la seva personalitat i identitat».
També han col·laborat a formar el caos actual els tripijocs especulatius d'empreses petites i grans, amb tancaments, suspensió de pagaments i fallides sospitoses. Avui, fins als grans bancs tremolen i el despert Sr. Botín, del Banc de Santander, llença un cable de salvació recomprant les seves accions, a preu més alt que el de la Borsa, per injectar «in extremis» confiança en una economia que s'enfonsa.
Des del mes de gener ha imperat a tot l'Estat la més vergonyosa llei de la selva. Els grans líders polítics del govern i els de l'oposició, de dreta i d'esquerra, com nens, han anat cadascú pel seu costat a emportar-se la millor porció del pastís. Avergonyits i sempre dissimulant les seves trapelleries irresponsables, es veuen obligats a unir-se, per, junts, fabricar un nou pastís. En aquests «moments especialment delicats» han sobrat homes de partit i han faltat homes d'Estat.
Sàpiguen aquests homes de partit, tan obsessionats en la consecució dels seus avantatgismes, que un partit es prestigia pel bé que fa al poble, no pel bé que ell se situa en el poble. Per a què servirà tenir en les pròpies mans el timó de la nau, quan la nau estigui en el fons de la mar?
Lluís M. Xirinacs.
