Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 6 d’octubre del 1977.
Amnistia assenyada o amnistia tràgica.
L'amnistia està com brasa roent. No sé si ningú ha filosofat prou sobre la imperiosa necessitat inconscient que de l'amnistia té el poble pla. El poble vol pau de veritat. I sap, per instint, que l'amnistia és la pacificació. I vol una amnistia tal que esgoti d'una vegada les campanyes i les estretes concessions hagudes fins ara. Jo crec que és la cosa més demanada en aquests últims anys. A nivell de consciència la cosa és molt més confusa. Uns la volen així i altres aixà. En aquests dies s'està produint un fet altament perillós. Els presos i els partits més radicals d'esquerra estan demanant amnistia total per a presos polítics i socials. Presons buides. En canvi, els partits parlamentaris han presentat al Congrés uns projectes que, al cap i a la fi, obliden totalment els presos socials. Són UCD, PSOE-PSC, PCE-PSUC i la minoria basco-catalana. Sembla estrany que tractant-se de satisfer un desig col·lectiu de pacificació, les posicions estiguin tan distanciades i tan poc pacificants.
Penso que cada tendència té el dret i, potser, el deure de dir la seva. El que m'horroritza és el diàleg de sords, l'olímpica ignorància de les dues tendències.
Guanyaran els forts si no s'hi posa remei. I tindrem una amnistia política en sentit estricte, amb les presons inundades de desesperació. Mai no he cregut que els poders fàctics concedissin el buidatge total de les presons. Però perquè no som tots una mica més sensats? El franquisme va carregar amb un sever plus de repressió la delinqüència social. Just és, doncs, despenalitzar els perjudicats.
A la nostra campanya d'amnistia, que es realitza aquests dies, vam demanar un indult de sis anys com a mínim pels presos socials, com a compensació de l'excés no democràtic de repressió de la dictadura. I demanem que se suprimeixi la Llei de Perillositat Social i es corregeixin el Codi Penal, la Llei d'enjudiciament criminal i el Codi de Justícia Militar, per col·locar-los a l'altura de les ordenacions europees.
Crec que és quelcom sensat i pacificador en la mesura del possible. La meva intenció no és que es resolgui la presó i s'enredi el carrer o que es pacifiqui el carrer i s'ompli de sang la presó. Sinó que es resolguin en pau carrer i presó.
Lluís M. Xirinacs.
