Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dimecres, 10 d’agost del 1977.

Disciplina nacional.

Després de les eleccions s'ha comès a Catalunya un errada com una casa. Macià, amb la força d'unes eleccions guanyades, va imposar la Generalitat. Ara, pensàvem, és el grup de partits guanyadors qui ha de recuperar-la.

Però en temps de Macià va caure la monarquia i ara no. En el seu temps va guanyar ell, destacadíssim sobre els altres, i ara el PSC-PSOE no. I, sobretot, en el seu temps no existia prèviament un president de la Generalitat i ara sí, i reconegut pels partits guanyadors.

De vegades he parlat d'elegància democràtica. Hauria estat elegant que els partits guanyadors, que en la seva campanya van reivindicar la presidència de Tarradellas, s'haguessin posat a les ordres del president sense regateigs, per a la consecució de les institucions, pel sol motiu que era el nostre President reconegut. No va ser així i va començar un forcejament de diferents línies negociadores més o menys subterrànies. De vegades l'elegància és més eficaç que la intriga. En aquest cas ho hagués estat. Ara estem perdent «bous i esquelles».

Però si no es va acceptar la iniciativa presidencial per elegància, es va haver d'acceptar per disciplina. Els catalans del Principat tenim la sort, única en els pobles de l'Estat espanyol, de disposar d'un àrbitre reconegut per la majoria, encarregat de fer complir les regles del joc nacional català. Discutir l'àrbitre, un cop nomenat, és endarrerir el joc. I és el que està passant.

El President, com es va veient, està decidit a imposar disciplina nacional. No es deixarà marginar com el poble, com les associacions de veïns, com els sindicats, com les assemblees locals, com l'Assemblea de Catalunya, s'han deixat marginar. Ell no es deixarà marginar. Perd el temps qui ho intenti, el fa perdre al Principat de Catalunya i assumeix la responsabilitat davant del poble d'entorpir la devolució de la Generalitat.

Pel bé de tots, si us plau, més disciplina nacional!

Lluís M. Xirinacs.