Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dimarts, 26 de juliol del 1977.

Sol gris.

Molta amargor. Mentre us trobeu de vacances, els pobres a casa seva i a les seves tavernes de barri, els rics a la muntanya o a la platja. Molta amargor. Em vàreu votar sota el lema: «Un vot contra la violència». I em sento impotent contra l'onatge embravit de la violència.

Avui és diumenge. Un diumenge calm de vacances. Gairebé no passen cotxes pel carrer Entença, enfront de la presó. Gairebé no hi ha gent. Sol de juliol. En un obrir i tancar d'ulls, els dos costats del carrer s'han omplert de «jeeps», de cotxes patrulla, d'autocars, de cotxes de policia secreta. Són les onze del matí. El carrer s'ha tornat gris. Més de cent policies. Ordres. Cops de porta. Tràfec de material antiavalots. Un altre cop amenaça de motí. La tasca difícil de trenar la pau, per terra.

Primer, mentre en altres presons la violència ho arrasava tot, vam aconseguir una pau honrosa a Barcelona.

Segon, vaig avisar per la premsa la urgència de l'amnistia per al dia 22, data de la inauguració de les noves Corts.

Tercer, Solé Sabarís va notificar al president de l'Audiència de Barcelona la petició d'amnistia dels presos.

Quart, vaig intentar una entrevista amb el Rei inútilment.

Cinquè, vaig esperar, dempeus, que en el discurs del Rei es concedís l'amnistia, que no va venir.

Sisè, els presos es van il·lusionar equivocadament en els resultats del Consell de Ministres de dissabte. Res.

I ara preparen el pitjor motí. O es prepara la pitjor repressió. Els advocats esgoten arguments. Els familiars tenen la cara blanca com el paper de fumar. Els presos polítics es veuen incapaços de contenir els seus companys. Els funcionaris estan espantats. Jo –avui compleixo un any i set mesos de guàrdia a la presó– estic molt cansat.

Quina manca de sentit polític el no donar l'amnistia d'una vegada per sempre! ¿Per què ens empenyeu a la desesperació?

Lluís M. Xirinacs.