Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dimecres, 27 de juliol del 1977.
Molt a pesar meu.
En entrevistes, vaig declarar que procuraria comportar-me «legalment» al Senat. I, molt a pesar meu, no he acomplert la paraula. Mentre senadors i diputats passen les llargues hores dels debats i votacions, asseguts a les seves butaques, jo passo aquestes mateixes llargues hores dempeus.
Estava gairebé segur que les noves Corts engegarien a rodar la guerra sorda, però real i cruel, que enverina la nostra societat. Sempre he vist l'amnistia com una qüestió prèvia especialíssima, diferent de totes les altres qüestions democràtiques. La qüestió prèvia per excel·lència. Després d'una guerra, primer, el pacte de pau, després la reconstrucció. I no ha estat així.
Volia tenir paciència i no precipitar les exigències. Però aquesta és una exigència prèvia que encapçala totes les altres. I no es dóna. I provoca desesperacions i radicalitzacions perillosíssimes. Volen guerra? –diuen per aquí– doncs la tindran.
Avui he parlat clar amb Martín Villa:
–És impolític i antijurídic aquest clima permanent de mitges amnisties i mitjos indults. Cal acabar d'una vegada amb les reivindicacions d'amnistia per part del poble i dels partits donant una amnistia definitiva que satisfaci les reivindicacions.
–Sí. Sí. Té raó. Posem un límit en els qui han ocasionat morts?
–No. Són massa els qui han ocasionat morts per les dues bandes. Una guerra sempre fabrica morts en quantitat.
–Creu i ratlla, d'una vegada per sempre– m'ajuda Pere Portabella.
No m'agrada, encara que sembli el contrari, prendre actituds singulars, atípiques. Però no puc carregar amb la responsabilitat que s'ajorni l'amnistia ni un minut més. No abandonem la sala, com més d'un senador farà en el seu moment. Però no em puc quedar assegut. Ho he comunicat al president, Antonio Fontán. M'ha expressat el seu respecte. Potser demà permetrà que li ho expliqui a la Cambra.
Abans de començar la sessió, parlo amb diversos senadors. Els del grup basc s'apunten: Bandrés, Monreal, Vidarte, Zabala, Oregui. I Letamendía per al Congrés. També, Francesc Ferrer, català. Maria Rubies, de CDC, senadora per Lleida em xiuxiueja a cau d'orella: «Quan et cansis et supleixo». Els fotògrafs filmadors ens devoren amb les seves màquines. Avui, cinc hores i mitja dret.
Lluís M. Xirinacs.
