Diari d'un senador.
Mundo Diario. Diumenge, 24 de juliol del 1977.
Part amb dolor: Les noves Corts.
7 del matí. Surto de casa. Metro fins a Sants. 35 pessetes, i un tren ràpid fins a l'aeroport. Esperant en aquest, cinc senadors.
8.30 avió. 2.560 pessetes a càrrec del pressupost de l'estat, llegiu, del poble. Veig Igualada, petitona, amb els seus 30.000 habitants, des dels 8.000 metres de la meva senadoria. Recorro la meitat de la península en tres quarts d'hora.
9.15 a Madrid. 35 pessetes d'autobús, fins a la Plaza de Colón. Discuteixo amb un senador de Tarragona; Tarradellas, sí, Tarradellas, no. Les tensions internes dels catalans, ara que s'acosta el poder, estan a l'ordre del dia.
10.30 davant les Corts. He caminat des de la Plaza Colón, xuclant el viure quotidià de l'entranyable poble madrileny. El poble és saborós arreu del món. Ja a Neptuno, gran desplegament policial. Al voltant de les Corts es mastega la manca d'amnistia, la tragèdia de Carabanchel. El Palau sembla un pavelló real de campanya. Té un gran domàs sostingut, per llances medievals, a manera de dosser. Les hosts al seu voltant.
11. Busco amb la mirada entre la multitud que espera el moment culminant de la transició política. Estic citat amb un company de presó. 19 anys de presó, per motius polítics (?). Ell es trobava al fang. Van matar al seu pare en 1939 a Vallecas, per republicà. Mentre l’espero, m'envolten joves que em coneixen. Parlen del motí de Carabanchel i d'altres presons. Volen que faci alguna cosa. Hi ha desesperació. Hi ha qui es va obrir les venes i qui se les s'obrirà. Porto a la cartera un projecte de llei d'amnistia. Veig difícil poder-lo lliurar avui al Rei. La litúrgia és inexorable. Arriba l'amic exprès. La gent el mira amb respecte. ¡18 anys a la presó! El meu millor amic d'allà. Gairebé no parlem. Què dir? Van passant cap a les Corts ramals de diputats i senadors. 8.000 metres més amunt.
11.30. Tracto de creuar el carrer. La Policia no em deixa. Ja hi és la companyia que ha de retre honors al Rei. Dono una volta. Entro a les Corts entre ràfegues fotogràfiques. Em sorprèn la salutació espontània del ministre d'Afers Estrangers, Marcelino Oreja. Nous temps. L'hemicicle és a vessar. Tantes butaques, tants parlamentaris. Així ho va voler la llei de reforma. Així de senzill. «Hem aconseguit que les Institucions donin cabuda en el seu si a totes aquelles opcions que compten amb suport en la societat espanyola». Rex dixit. No sé on són els meus. Em fan senyals des de «la Muntanya». Pujo. Al fons. Encara queda un lloc, per casualitat. Al meu costat, un alabès del PSOE em diu que per Euskadi s’enveja la intel·ligència política dels catalans. Quatre files més avall, dos caps de plata, Dolores Ibarruri i Gregorio López Raimundo i una calvície mitjana, Santiago Carrillo. Lluny, a la meva dreta, Reventós i, a la meva esquerra, Pujol, diluïts, perduts, com la meva Catalunya. A Canyellas, a Barrera, ni els albiro.
11.45. Apareix Rodolfo Martín Villa. Ahir a la nit, em va arribar un telegrama seu: «Agrairia m’indiqués quins casos, al seu parer, queden pendents. Cordialment, Martín Villa». Aquesta matinada he regirat fitxers i he fet la llista dels presos polítics catalans que encara esperen. Són 26. Baixo de la darrera grada. Travesso l'hemicicle. Martín Villa deixa a Fernández Ordóñez i m'atén molt bé. Una altra vegada els nous temps. Queda molt estranyat d'una llista tan llarga. Només pensava en aplicar amnisties passades, que només afecten a quatre. S'espanta quan li dic que dos dels quatre esperen judici des de fa dos anys. Es guarda la llista: «Ja veurem». Els periodistes estan intrigats. Però comença la sessió.
12. Arriben els Reis. Senzills, precedits de Suárez, primíssim, i del president de les Corts, primíssim. Tots drets. No tots aplaudeixen. Després, tots ens asseiem. Ho dic malament, un es va quedar dempeus. No ha arribat l'amnistia reconciliadora, després d'haver-la demanat la immensa majoria del poble i dels partits. «En aquests moments crucials de la nostra història, hem de procurar eliminar per sempre les causes històriques dels nostres enfrontaments». «Vull assenyalar la funció integradora de la Corona i del seu poder arbitral». No ha arribat l'amnistia en el millor moment, en el punt culminant del procés original de semireforma i semiruptura, que estem passant. I en el fons de la sala del Congrés s'hi albira un parlamentari que roman dret fins a la fi de l'acte. Volem entrar a la democràcia sense passar per la porta. El Rei parla un quart d'hora. El millor: «la Corona desitja una Constitució». Hi ha ombres. Un partit va guanyar per massa diferència perquè surti la constitució a gust de tothom. El pitjor: «les comunitats regionals». Monarquia, monarquia, com vols que et preferim a la república si aquesta ens va donar allò que era nostre i tu no ens ho vols donar? Em cremen els peus en el terra de les Corts Espanyoles que encara no m'han tornat les meves Corts Catalanes. El Rei resumeix els èxits obtinguts: pluralisme, Estat de dret, harmonia. «Només una societat que atengui els drets de les persones per proporcionar iguals oportunitats i que eviti les desigualtats imposades, pot ser avui una societat lliure». Un trencament: ens demana que vigilem el repartiment de les càrregues econòmiques. Sense dir-ho està renyant els grans que no volen pagar segons el seu patrimoni, que no volen tafaners en els seus comptes. El Rei acaba. No l’aplaudeixen tots. Se’n va amb senzillesa. Jo també, quan m'ho permeten els periodistes, que volen saber els meus secrets amb Martín Villa. Copien sencera la llista dels presos polítics catalans.
12.30. La sortida. Uns m’aplaudeixen, d’altres em lliuren papers reivindicatius. Molts, després d'aquesta inauguració, encara se senten marginats. «Allò que és decisiu és que ningú pugui sentir-se marginat». «La Corona desitja un exercici de l'autoritat sense discriminacions». «Estic convençut que aquestes Cambres no oblidaran la necessitat d'atendre especialment als sectors menys afavorits del nostre poble». Retorn a peu a Colón. Autobús a Barajas. No hi ha avió fins a les 16.
16. 2.560 pessetes més d'avió. Gairebé sis mil pessetes, en total, per un quart d'hora de discurs. Austeritat? No podíem haver treballat aquesta tarda a Madrid?
18. Arribo a Casa. Escric aquesta crònica. Aquestes Corts tan imperfectes han costat rius de sang i patiments. Anem a servir a aquest Parlament de veritat. És el nostre fill. «Sé perfectament que aquestes Corts donaran exemple al país d'austeritat, de lliurament i d'eficàcia». Ho prometem.
Ja vam donar exemple al país, d’amnistiar-nos uns parlamentaris als altres però, tot i això, els qui poden no han volgut estendre l'amnistia definitiva al país. Caldrà continuar la interminable guàrdia davant la presó Model. Els nous temps encara no han pogut acabar amb els vells temps...
Lluís M. Xirinacs.
