Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dissabte, 23 de juliol del 1977.
Raó i instint.
La presó de Barcelona està en pau. Els presos, després d'haver-se manifestat, van acomplir la seva paraula i es van retirar amb ordre cap a les seves cel·les. Els intermediaris, advocats i senadors, acomplim la nostra. Hem avisat el president de l'Audiència de l'exigència d'una amnistia total dels presos i s'han muntat torns de visita d'advocats per comprovar l'estat dels presos. La direcció de la presó va acomplir la seva paraula. Es va retirar la força i ni tan sols la Junta, reunida en sessió extraordinària, va decretar cap sanció. A la presó de Barcelona hi regna un gran optimisme.
La presó de Madrid està arrasada. Direcció General de Presons, direcció de la presó, funcionaris, presos, familiars de presos, força pública, partits polítics que donen suport a la COPEL, tots amb els nervis destrossats. Ferits, contusionats, represaliats, trasllats. Una reforma penitenciària que arriba tard. Uns esforços desesperats per restablir l'ordre sense causar morts en vigílies de les noves Corts. Tensions i odis incontenibles.
Unes Corts d'estil racionalista neoclàssic amb els seus dossers, els seus uixers, els seus diputats i senadors, cadascú en el seu lloc, amb les seves tendències, els seus partits civilitzats, educats, racionals, amb vestit fosc, amb el seu Rei i la seva Reina i el seu discurs d’obertura ponderat, tractant de coronar el procés de canvi sense traumes cap a una democràcia harmònica de tarannà liberal.
Un poble que rebull, instintiu, després de quaranta anys d'anestèsia, al que se li demana paciència i està fart d'esperar. Uns obrers que no tenen feina, uns presos en males condicions, amb condemnes irracionals, que es regiren en protestes salvatges, una joventut que et pregunta si li donaràs ara la llibertat de l'amor, l'ensenyament gratuït, una oportunitat a la vida, tot un subconscient col·lectiu reprimit, a pressió durant quatre dècades, que et mira a tu, senador sortint de les noves Corts, amb els ulls molt oberts, aplaudint, com esperant aquell miracle que només, si tots hi col·laborem, podrem fer.
Lluís M. Xirinacs.
