Diari d'un senador.
Mundo Diario. Divendres, 22 de juliol del 1977.
Amnistia de sang.
Els presos, pujats a la cúpula de la presó de Barcelona, en solidaritat amb els companys d'altres presons, han tornat a les seves cel·les pacíficament, mentre en d’altres presons la revolta encara segueix. En aquesta presó de Barcelona, dos parlamentaris, que ens vam oferir de mediadors, vam ser rebutjats pel subdirector de règim, però després ens van reclamar els presos i vam intervenir. Ja hi ha pau. Va costar. La desconfiança entre presos i autoritats carceràries semblava insalvable. Continus incidents complicaven les coses. A l'últim moment va estar tot a punt de fer-se malbé. Marc Palmés, l'advocat de la paciència i del valor, ens va ajudar moltíssim. Tant entre els presos com entre els funcionaris abundaven els qui donaven mostres de comprendre l'adversari. Es van veure les complicades implicacions socials i polítiques que enverinen el tema carcerari. Va haver-hi delicadeses per ambdues parts. No va ser una domesticació. Va ser un intent de solució civilitzada a la limitada àrea de joc en què ens movíem.
En el fons, aquest cop, el problema és el retard de la concessió de l'amnistia, retard a causa de feblesa política. «¿Quantes amnisties seran necessàries per aconseguir l'amnistia?». Amb la tardança, amb la successió d’indultets i amnistietes continus, al carrer es fomenta la delinqüència i a la presó la impaciència.
Els presos volen que pregonem als quatre vents: «M’acusen d'haver robat una gallina i estic a la presó; a un altre l'acusen d'haver matat un inspector de policia i està al carrer. Volem amnistia per a tots, sense exclusions de cap mena. Aquesta vegada, volem les presons buides, enteneu?, buides».
Vaig pensar demanar amnistia a les Corts, però les Corts estaven per altres coses. Vaig pensar que el Consell de Ministres la tractaria, però s'ha ajornat. He estat demanant audiència al Rei, durant tres dies, per abans de la inauguració solemne de les Corts, però no ha tingut temps per a mi.
Mentrestant, les presons indignades rugeixen i sagnen.
Què he de fer?
Lluís M. Xirinacs.
