Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dijous, 21 de juliol del 1977.
A la cúpula de la Model.
Ja ha arribat a Barcelona un intent de motí de presos. Un motí és una cosa gravíssima. En els meus dos anys de presó no me’n va agafar cap. Però els companys de presó em van explicar, moltes vegades, els fets esgarrifosos que solen succeir en els motins.
El carrer ple de jeeps i autocars de policia. Els policies a dins amb escopetes de gasos lacrimògens. Les portes tancades. A dins crits. Un grup nombrós de presos va arribar fins a la teulada de la cúpula central. Lloc perillós.
El diputat Rudolf Guerra i jo ens oferim com a mediadors. El subdirector de règim ens rebutja.
Més tard em vénen a buscar funcionaris de presons. Se m'ajunten el senador Felip Solé Sabarís i l'advocat Marc Palmés. El director en funcions ens promet que es retira la força i que no hi haurà represàlies, com exigeixen els 39 presos de la cúpula. La resta ja està «xapada», tancada a les cel·les.
Per terra menjar i vi bolcats. A l'aire gas que omple els ulls de coïssor.
Baixen tres presos de la cúpula. Parlamentem al pati posterior a la vista dels presos de dalt. Es convencen. Demanen amnistia total per a tota classe de presos. Ens comprometem a comunicar-ho.
Pugen de nou. Porten aigua com a signe de bona voluntat. Però a dalt hi ha nerviosisme. No se’n refien. Augmenten les condicions. Volen que els advocats puguin entrar en els dies següents.
Confusió. No baixen. No hi ha confiança per cap de les dues bandes. Nous terminis.
Finalment baixen dos nous parlamentaris que ja no tornaran a pujar. I no convencen, des de baix, als de dalt que els han enviat.
El director, esgotat el temps, ens mana retirar i ordena l'actuació de la força.
No sé com acabarà. A fora, manifestacions animen als de la cúpula. Els de la cúpula baixen.
Des de fora ja no es veu ningú a la cúpula. ¿Sofriran represàlies?
Només puc dir que aquesta vegada a Barcelona, de moment, ha estat diferent. Molta més serenitat per part de la policia, dels funcionaris i dels presos.
No es poden arreglar quaranta anys en dos dies.
Lluís M. Xirinacs.
