Diari d'un senador.
Mundo Diario. Dissabte, 9 de juliol del 1977.
Sacerdot i polític.
Pau Clarís ja torna a tenir monument. Vinc de l'Arc de Triomf. En un acte senzill hem celebrat la reposició de l'estàtua de bronze. He llegit al públic congregat els versos de Ventura Gassol, el poeta-polític, també recuperat, dedicats al sacerdot-polític:
«Pau Claris torna a alçar el calze;
estrenyem-hi tots la mà,
que la copa encara és buida
i l'hauríem d'emplenar.»
La meva germana, monja carmelita de clausura, m'escriu: «Crec que hauràs acceptat aquest nou càrrec, ple de responsabilitat, com un nou servei al poble. La gent jutja la teva nova postura com inadequada per a un sacerdot. Només la veuen acceptable com a home. Però jo no dissociaria tant la persona. Diria, més aviat, sense por: senador-sacerdot. Una i altra cosa són inseparables per a la teva persona.»
Gandhi deia que, per ell, la millor manera de fer religió era fer política.
Els Evangelis ens mostren Jesús en competència política amb el rei Herodes de Galilea, entrant com a rei a Jerusalem, la capital d'Israel, i ajusticiat per ser rei dels jueus, encara que la seva política no fos la política tramposa dels poderosos d'aquest món.
En el terreny polític està amagat el tresor secret d'una nova terra on no hi haurà ni explotadors ni explotats... i el polític, no el militar ni el dinerari, juga amb les armes fines de la intel·ligència per conèixer la realitat, de l'astúcia per resistir als poderosos i del lliurament i el risc per guanyar el cor del poble.
Pau Claris va començar en política defensant els interessos eclesiàstics davant d’un rei castellà absolutista. Però va acabar defensant les llibertats d'un poble sencer davant els exèrcits d'un poderós invasor castellà. I ho va fer amb astúcia, oposant poderós francès a poderós castellà, amb gran risc.
Ara estem corrent un risc semblant donant entrada a les poderoses oligarquies americanes davant de la poderosa oligarquia espanyola.
Lluís M. Xirinacs.
