Diari d'un senador.

Mundo Diario. Diumenge, 10 de juliol del 1977.

Jubilats.

En aquests dies, els jubilats de Premià de Mar estan de dol. El Casal d'Avis és una institució modèlica en el seu gènere, finançada per la Caixa d'Estalvis de la Sagrada Família i autogestionada pels usuaris. Ells mateixos havien organitzat la seva excursió que va portar a tanta mort i desgràcia. Avui no hi ha jubileu per als jubilats.

No obstant això, va ser un accident aliè a la voluntat de ningú i cal carregar amb ell. I aprofito l'ocasió per referir-me a alguna cosa pitjor. Una cosa que no és un accident, sinó que va consubstancialment amb la nostra societat: el problema general dels jubilats. S'assembla al problema de la pena de mort. Ocorre de tant en tant, encara que sigui molt greu. Però: ¿I la pena de vida? Els qui viuen sense habitatge digne, sense alimentació digna, sense educació digna se'ls va matant a pessics, eutanàsia, pena de vida.

També els jubilats estan condemnats a pena de vida per la nostra societat despietada.

Tots els jubilats pateixen de marginació si els privem de la feina. La societat sencera hauria de vigilar que l'ancià sempre se senti útil. Però la injustícia més gran és d'origen econòmic. El jubilat pobre és relegat al racó, a la casa d'avis, al gairebé sempre horrible asil municipal. Es tracta d'una classe passiva, que no té sindicat, que està indefensa. És imprescindible que es legisli l'augment automàtic de les pensions proporcionalment a l'augment del cost de la vida.

I encara hi ha més. Hi ha un error de concepte, que es reflecteix en la llei: Es fica al mateix sac el jubilat treballador desproveït de rendes i al rendista, que bé pot ser un milionari, ara els augments es fan a base d'un tant per cent indiscriminat sobre la pensió.

Lluís M. Xirinacs.