Decrets llei per una constitució del segle XXI.
Declaració d'intencions.
Bé, continuem
explicant l'obra de l'Agustí Chalaux que és immensa,
que no ens l'acabarem pas, que és interessantíssima.
Ara permeteu-me que faci una disquisició sobre la independència.
Si tenim una independència, què en farem d'aquesta
independència? En Laporta serà el President? En Millet
i Bel, Ministre de Cultura? I l'altre d'Economia? Segur que seguirem
en la mateixa òrbita que d'altres països europeus. És
una independència que a mi em recorda les parelles que van
malament i diuen: fem un fillet que així ho arreglarem, a
veure què passarà. Benvingut el fillet, benvinguda
la independència arribi com arribi, però no és
una manera maca, bona, sòlida de preparar-la. En Lluís
Maria Xirinacs deia que abans de fer un referèndum per a
la independència, cal estar un any, amb possibilitats d'accés
als mitjans de comunicació, per explicar què volem
i què en farem d'aquesta independència. Això
sí que pot engrescar la gent, el poble, però només
la independència, és una il·lusió que
sense programa, és molt perillosa. Això va passar
el 1936, ens explicava l'Agustí Chalaux, quan la CNT i el
seu Ministre de Governació, Abad de Santillan, se'ls hi va
anar tot en orris perquè no tenien ni idea del què
havien de fer, ni de com anaven els calers, ni de com els banquers
els i prenien el pèl. Va ser una ocasió frustrada,
que és molt perillosa, penso jo. Bé, és un
pensament que m'ha vingut al cap. Fora bo que els qui volen la independència,
coneguessin el programa de l'Agustí Chalaux. Avui explicarem
quelcom que és fonamental: com es poden repartir diners a
tothom, a partir del bé comú.
Veureu que és una meravella, que és una manera de
fer-ho ben original i ben diferent del que es fa ara. Es tracta
del Decret Llei número 20 sobre Salaris Socials Financers.
Però abans us comentaré quatre esborranys dels que
feia l'Agustí per incloure com exposició de motius
en algun decret-llei que es poden entendre com a declaració
d'intencions.
I. Tots els ciutadans i totes les ciutadanies són
cridats a exercir, amb plenitud auto-democràtica, tots llurs
drets de dignitat, seguretat i llibertats personals que els anteriors
i els següents decrets-lleis els hi asseguren, a través
de la protecció quotidiana i eficaç del nostre Estat
autopolític, de la nostra Justícia totalment independent
de l'Estat i de qualsevol altre poder de fet, per més ocult
i subtil que sigui.
Fins ara per raó de diner (anònim),
la societat fabrica a raig fet:
- miserables d'esperit,
- i pobres de cos i cultura: incultes.
La corrupció plutàrquica (a
través del diner anònim) i la violència
policíaca, així com qualsevol d'altres violències
en contra dels lliures ciutadans i de les lliures ciutadanies, tenen
plena vigència, (això ho deia
l'Agustí fa seixanta anys i avui dia encara la tenen) malgrat
que «els Drets Humans» s'haurien de respectar.
El patriotisme sincer denuncia els mals d'una
antipolítica (és el que estem
patint) cínicament mantinguda en la nostra comunitat.
La proposta de constitució que farem, està
pensada per a demostrar, en la pràctica quotidiana de la
nostra vida comunitària, interna i externa, que no existeix,
en la realitat actual de la lliure evolució de l'home, cap
pretesa fatalitat, que pugui impedir que reformes adients de les
estructures, funcions i òrgans socials puguin arribar a bon
terme en la direcció moral i ètica més alta
i progressiva. És per això que hem atacat:
- en primer lloc, l'aparell de l'omnicorrupció
plutàrquica; (és el primer que
denúncia l'Agustí)
- en segon lloc, l'aparell de l'omni-coacció
estatista i de la por que inspira als senzills ciutadans no adscrits
al sistema de poder corrupte; (l'Estat fa
por pels impostos, la policia, les injustícies que tolera,
el poc servei que dóna i
la misèria que reparteix).
- en tercer lloc, l'aparell de la imbecil·litat
«burro-cràtica»; (les oposicions)
- en quart lloc, l'aparell de les violències
i tortures policíaques, sense cap control justicial independent.
(avui dia encara passa).
La finalitat de la nostra revolució omni-llibertària
és que per sòlids i antiquíssims que hagin
estat els agafadors d'aquests aparells de manifesta antipolítica,
és factible, a la vista de tothom, llur total destrucció
autopacífica. (No és per il·lusió,
és perquè tenim un programa, aquí està
la gràcia de l'Agustí).
Volem demostrar que, teòricament i pràcticament,
són possibles, en progressió diària i en la
direcció indicada, sense que s'impedeixin l'un a l'altre:
1. un progrés social màxim i òptim,
fonamentat:
1.1 Sobre el màxim D'ÒPTIMES LLIBERTATS
FENOMÈNIQUES-CONCRETES en funció quantitativa i QUALITATIVA
del real progrés tecnològic aconseguit;
1.2. UN CONTINU DIÀLEG ENTRE «ÀRQUICS»
I «ANÀRQUICS», una continua dialèctica entre
«ARQUIA-ANARQUIA», EN RÈGIM PROGRESSIU D'AUTODEMOCRÀCIA
PLENA, ASSEMBLEÀRIA I DIRECTA, al màxim i ÒPTIM
nivell del mateix real progrés tecnològic, especialment
del telemàtic;
2. UN ESTAT MONÀRQUICAMENT FORT, BREU, EFICAÇ
i RESPONSABLE davant la Justícia positiva de l'entera comunitat
geopolítica;
3. UNA JUSTÍCIA OMNI-COMUNITÀRIA,
IGUAL PER A TOTES LES PERSONES, INDIVIDUALS I COL·LECTIVES,
RADICALMENT I TOTALMENT IMPARCIAL, SERENA, GRATUÏTA, INDEPENDENT
DE L'ESTAT I DE QUALSEVOL PODER PER MÉS OFICIÓS, OCULT
I SÚBTIL QUE SIGUI; (l'Agustí
escrivia amb majúscules quan feia referència a coses
concretes, quan eren abstraccions escrivia amb minúscules.).
4. UNA MOLT ENÈRGICA uni-FEDERACIÓ
DE NACIONS DE CARA A L'ESTRANGER; (això
és un primer esborrany).
5. UNA MOLT LLIBERTÀRTA multi-CONFEDERACIÓ
D'ÈTNIES I D'INTER-ÈTNIES EN EL SEU INTERIOR, DE LLIURE
I EVOLUTIVA COMUNITAT GEOPOLÍTICA.
II. Segons tot el que s'ha dit fins ara, per a
lluitar amb eficàcia auto-pacífica i auto-pacificant
contra tots els mals reconeguts i totes les contradiccions clàssiques
de la nostra multi-mil·lenària civilització,
només són necessàries:
1. la intel·ligència en el plantejament
i el temps de les reformes imprescindibles, segons necessitats prioritàries;
2. el to en la persuasió pels fets, de cara
a tot el poble i a totes les classes socials, a través de
totes les persones de bona fe, millors intencions i ferma voluntat
autopolítica, contra «l'anarquia a dalt de tot»,
fins ara tant curosament cultivada pels nostres anti-governants
i classes pseudo-dirigents. Cal doncs restablir amb plenitud:
2.1. «l'arquia» a dalt, és a dir:
en els òrgans de l'Estat i de la Justícia;
2.2. i «l'anarquia» a baix, és a dir: respectant
al màxim: l'esperit de la llei
i LES LLIBERTATS FENOMÈNIQUES-CONCRETES-ELEMENTALS DELS CIUTADANS
TOTS I DE LES CIUTADANIES TOTES.
3. el ritme autopolític de les necessàries
fases de lluita:
3.1 per al total alliberament de les ètnies
i inter-ètnies històricament i
lliurement endo-confederades en el si de l'Estat omni-comunitari;
3.2 per a la reconstrucció de l'Estat en
la seva primigènia simplicitat,
brevetat, eficàcia i responsabilitat monàrquica;
3.3. per a la creació d'una Justícia
nacionalitzadora, per igualitària,
serena, imparcial i gratuïta, de la total comunitat geopolítica.
4. per a la creativitat imaginativa-concretitzadora
d'un ambient realment i autènticament omni-democràtic
i omni-llibertari.
III. De les lleis mínimes comunitàries generals (això
és un esborrany que havia de ser un decret llei o incloure'l
en el segon, que fa referència a la Justícia)
És una mania nefasta la de voler legislar sobre coses que
no necessiten ésser legislades, perquè depenen de
persones lliures, tant individuals com col·lectives, ètniques
o inter-ètniques, en esferes que no tenen perquè ésser
cedides a cap organisme cívic o polític superior,
ja que no fan mal a ningú i només tenen repercussions
internes en la persona que les fa.
En tot cas l'única legislació mínima
admissible és a favor de totes aquelles persones que no tenen,
de moment, inicialment, per la raó que sigui, capacitat personal
suficient per a prendre la iniciativa primera d'una llibertat fenomènica
concreta. (els disminuïts, els minusvàlids,
els invàlids...).
Només sobre la base d'experiències
documentades i a la demanda confederativa de múltiples ciutadanies
confederades, intervindrà un qualsevol organisme polític
o cívic superior per a legislar lleis mínimes que
hauran d'ésser respectades, amb precisió jurídica,
en totes les legislacions d'organismes de rang inferior.
(El que han de legislar són lleis mínimes i a partir
d'aquí jurisprudència. És una manera de fer
justícia molt més justa, avui dia hi ha una diarrea
legislativa i normativa).
IV. De l'arquia legislativa (comandament legislatiu).
La mania de legislar centralistament ha fet, fins
ara, de l'Estat, legislador de l'entera comunitat geopolítica,
la bèstia negra dels
ciutadans i de les ciutadanies.
Cal evitar aquesta incontinència legislativa,
centralista, a tort i a dret, en ple desordre acumulatiu-contradictori,
en oposició flagrant contra:
1. els costums ancestrals de cada poble confederat
i de tots els pobles,
que la nostra constitució comunitària-llibertària
vol lliurement confederats
dins de la comunitat geopolítica;
2. la legítima autonomia de cada institució
o associació i de totes les institucions ètniques-locals
i associatives lliures.
(Com a conclusió diu:)
És imprescindible doncs, dictar com a norma constitucional
una llei de subsidiaritat, amb prohibició constitucional
de que les lleis del rang que siguin, no puguin entrar en detalls
i minúcies casuístics-apriorístics: tot cas
ha de ser juris-prudencial a posteriori de casos concrets, els quals
seran sempre jutjats per jutges legítims, independents, imparcials,
capaços del contrast amb la vida real, sempre i arreu i en
tot, imprevisible per endavant. (Les lleis
no ho poden preveureu tot, cada cas, és cada cas. Lleis mínimes.
Individualitat de cada cas. Els jutges dicten sentència segons
la seva consciència).
Les facultats autonòmiques de normativa (legislativa) i executiva
de les múltiples institucions ciutadanes, tant ètniques-locals
com associatives-lliures, són irrenunciables: exclusivament
d'elles mateixes i sols cal esperar un constant progrés de
lliure superació confederativa.
