2.15.7. Deixalles humanes.
L'explosió demogràfica i l'augment de densitat urbana.
ha trencat l'equilibri natural. Les deixalles dels habitants, especialment
de les grans ciutats, generen una solució superior a la capacitat
natural de digestió pròpia dels elements naturals.
La inversió en clavegueres sempre es veu retardada per la seva
poca eficàcia electoral, o sigui, per manca de vistositat: no es
poden inaugurar amb solemnes cerimònies oficials.
Una possible solució per afrontar el problema de les deixalles
humanes amb racionalitat és la de construir les canalitzacions d'aigües
residuals, sempre que sigui possible, sota els llits dels rius per evitar
que s'aboquin en ells. Si els rius estan alimentats per petits pantans
destinats a corregir conjuntures climàtiques i hidrològiques
desfavorables, sempre poden a anar amb mínim de corrent. Aquesta
mínima corrent pot alimentar les canalitzacions subfluvials. Quan
aquestes van amb poca aigua. Normalment, però, el riu i la claveguera
van sempre totalment separats.
Al final de les canalitzacions, l'aigua es decanta, recupera i depura.
Hi ha sistemes de depuració relativament senzills (solar, jacinta
i llentilla d'aigua...).
La part sòlida i precipitable de les deixalles humanes ha de
ser retornada a l'agricultura a través de sistemes microbiològics
automàtics, que permetin oferir als agricultors briquetes d'adob
inodor, pràctic, còmode i higiènic.
Cal reciclar les aigües brutes dels rius, llacs, canals, ports...
sempre que sigui possible amb plantes de gran poder biomàsic regenerador.
L'esforç per a dur a terme l'ús racional de les deixalles
humanes demana una confederació tecnològica que, començant
pels barris i municipis, permeti unes decisions molt centralitzades per
homogeneïtzar la tecnologia a triar i molt descentralitzades en la
pràctica a nivell local.
Versió 1987.