2.15.6. Pol·lució, contaminació
i indústries perilloses.
Hi ha certs processos industrials que són, avui, altament contaminants
o perillosos. Aquests processos s'hauran de suspendre si no es troben i
s'apliquen mesures tècniques per a reduir al màxim la contaminació.
Malgrat es redueixi o se suprimeixi la contaminació, molts d'aquests
processos continuaran essent perillosos, per un eventual, sempre possible,
accident. Cal ubicar-los, doncs, en medis neutralitzants i ben allunyats
de qualsevol població. Desgraciadament els accidents d'indústries
químiques, nuclears, de gas... que tot sovint es produeixen, acostumen
a afectar les poblacions properes, normalment les més pobres i marginades.
Una de les solucions pràctiques que s'estudien per a localitzar
indústries amb alt risc d'accidents perillosos, és la de
les plataformes marines, solució tecnològicament demostrada
des de fa anys i amb bons resultats, en l'explotació del petroli
submarí , per exemple en el Mar del Nord, un mar tempestuós
i violent.
La localització d'aquestes instal·lacions, potencialment
perilloses, en illes artificials situades entre 20 i 40 quilòmetres
de la costa, permet salvaguardar les poblacions humanes i terrestres, amb
un mínim dany per les marines. Realitzar aquestes instal·lacions
duplica la inversió necessària per qualsevol projecte industrial.
Si aquesta mena d'instal·lacions fos obligatòria per llei,
ajudaria a investigar altres productes o processos no tan perillosos ni
contaminants que els actuals. Les empreses han de tenir en compte que no
tot -i menys encara les persones no directament assalariades en aquestes
indústries- pot ésser calculat segons exclusiva rendabilitat
dinerària comptable. Els valors humans-ecològics, nacionals-comunitaris
i socials-liberals estan per sobre de qualsevol càlcul mesquí,
sobretot si la civilització vigent pot protegir, per la seva potencialment
abundant producció, les llibertats concretes de tots els membres
de la societat.
Si solucions com aquesta no es legislen, no es fan i no es sancionen
judicialment els seus incompliments, és perquè els governants
no s'atreveixen a afrontar els potentats del diner anònim, tant
del país (plutarquies indígenes) com estrangers (plutarquies
transnacionals i plutarquia-món). Els governans, massa sovint acostumen
a dependre d'aquestes plutarquies quan aspiren a guanyar les eleccions.
La solució de traslladar aquestes indústries al mar no
preté, de cap manera, augmentar la contaminació marina. Aquesta
solució te en compte que, donat el perill molt mes evident i directe
de la ubicació d'indústries perilloses en terra ferma, el
mar ofereix un marc molt millor que aquella:
- el mar encaixa qualsevol possible pol·lució accidental
molt millor i en mes quantitat que la terra, gracies als quilòmetres
quadrats i quilòmetres cúbics d'aigua de que està
format.
- totes les pol·lucions hi poden ser combatudes segons les últimes
tècniques, amb molts menys inconvenients que en les terres densament
poblades.
- la pol·lució tèrmica que destrossa els microclimes
dels rius, de la costa, dels deltes de les hortes... no té pràcticament
influència en el mar obert.
- en cas d'incident greu es pot fer enfonsar automàticament l'illa
amb la planta industrial, els metges que calgui, per a neutralitzar els
possibles efectes. L'aigua es el millor protector.
En qualsevol cas es millor trobar tecnologies que no siguin tan perilloses
ni contaminants.
La gravíssima pol·lució que pateixen avui certs
mars (per exemple, el Mediterrani) te un triple origen principal, molt
mes greu que qualsevol dels eventuals accidents d'una plataforma marina:
- L'abundància d'excrements (clavegueres i escombraries) produïts
per l'explosió demogràfica, urbana i turística en
el països riberencs d'aquest mar tan tancat.
- L'abundància de vertits industrials químics en els
rius, a les clavegueres i al mar amb tot tipus de residus tòxics.
- La neteja dels dipòsits dels petrolers.
Aquesta contaminació es gravíssima i s'ha de deturar ràpidament.
El cost de les operacions necessàries per evitar la contaminació
(canalitzacions d'aigües brutes, depuradores...) no es excusa per
a impedir que el Mediterrani es transformi en una claveguera. Aquests costos,
dins una economia equilibrada i informativa, no tenen gaire importància
perquè poden ser finançats pels pressupostos extraordinaris,
dedicats a inversions comunitàries que seran distribuïts gratuïtament
a les zones afectades. L'únic condicionant real d'aquests pressupostos
és la producció prèvia d'excedents dels equipaments
necessaris corresponents a tals obres, excedents que permeten inventar
el diner necessari per a finançar la seva compra.
Si cal acceptar emprèstits estrangers per a augmentar la producció
-en aquest cas d'equipaments de servei públic- no s'ha de fer amb
por. Una bona comptabilitat general centralitzada «input-output»
permet d'alliberar-se ràpidament de la servitud d'aquests prèstecs
socialitzant tots els excedents de mercat que les inversions estrangeres
fan ràpidament possibles.
El preu mercantil de les instal·lacions (allunyades de nuclis
de població; no contaminants...) només te importància
pels qui actualment guanyen molts diners a base de l'autofinanciació
de llurs indústries monopolistes o oligopolistes a través
de tarifes que imposen a llurs obligats clients i usuaris (electricitat,
gas, aigua, autopistes, ferrocarrils, telèfons...). La plusvalua
d'aquestes autofinanciacions és exclusivament per a ells sota forma
de reparticions d'accions gratuïtes.
Versió 1987.
