2.12.6. Els límits del creixement.
L'aparició contínua de noves necessitats és una
de les característiques més peculiars de l'espècie
humana que fa d'ella una espècie en constant evolució cultural.
Sempre oberta a nous horitzons i noves perspectives. Aquesta peculiarietat
s'expressa, precisament, en el progrés, tant tecnològic-productiu,
com social-consumptiu-alliberador.
Des de l'informe del Club de Roma sobre els límits del creixement,
el tema del «creixement 0» és cabdal per a relacionar
ecologia i economia.
Malgrat l'aportació que l'informe va realitzar en tant que «crit
d'alerta», cal estudiar les conseqüències que se'n deriven
per a veure qui afavoreixen i quins interessos se'n poden aprofitar.
Volem tenir en compte la hipòtesi que, si bé cal rebutjar
un creixement sense límits com el del «capitalisme salvatge»,
cal, però, un cert creixement dins el marc d'un mercat llibertari
responsable i ecològic. Sense aquesta hipòtesi el «creixement
0» pot ser una cobertura de certes classes riquíssimes de
l'occident-capitalista o molt ben situades en l'escalafó burocràtic
de l'orient-socialista per a mantenir el poder, mantenint a les poblacions
en el subconsum versus miseria. Aquestes classes poderoses, que de diner
ja en tenen prou, prefereixen amb escreix continuar mantenint el poder
basat en l'estretor dels pobles que no permetre que aquests es beneficiin
dels avantatges productius tecnològics actuals i a venir. Treballar
menys hores i tenir diners a la butxaca permet a la gent «pensar»,
«dissentir», «insubordinar-se»... i això,
per al poder, sempre és perillós.
L'austeritat estructural resultant d'un «creixement 0» ben
planificat i perllongat, substituirà «sense traumes»
l'actual austeritat forçada. conjuntural, provocada per l'actual
crisi inflacionista-stagflacionista. «Estrenyer-se el cinturó»,
en nom de la crisi (provocada) o dels límits del creixement (autoprovocats)
és el millor mètode, històricament conegut, per a
una domesticació-esclavització igualment prostituidores del
que se'n diu «les masses», a les quals ja no queda més
remei que la submissió conformista o la ira impotent.
Degut a la nefasta estratègia industrial que porta a una creixent
contaminació i exhauriment de recursos, hom ha reaccionat demanant
la supressió de tota indústria contaminant i de tot procés
industrial-energètic que exhaureixi determinats recursos. De nou
es confon (confusió provocada com a parany pels ingenus) entre la
tecnologia i un cert (ús irresponsable antieconòmic i antiecològic
que les classes dirigents actuals en fan o permeten. Avui hi ha solucions
tecnològiques per a evitar la contaminació, produir energia
suficient i trobar recursos alternatius pràcticament inexhauribles.
Però cal la voluntat política per a potenciar aquestes solucions
i, aquesta voluntat política, sols pot esdevenir eficaç en
un sistema de responsabilitzaci6 llibertaria i solidària. Del contrari,
«feta la llei, feta la trampa». Avui hi ha, per exemples molts
invents que per interessos creats resten arraconats; hi ha moltes lleis
pro-ecològiques que per «interessos minoritaris» no
són aplicades, via suborn parlamentari, judicial o executiu en qualsevol
dels seus graus.
Només un indefinit progrés econòmic-ecològic
(repartició salarial i financera/producció precio-mercantil
i creditícia/equilibri econòmic) pot oferir a totes les persones
les concretes llibertats fenomèniques (menjar, vivenda, vestit,
comunicacions, cultures, assistències...) que els permeti un desplegament
específicament i lliurement humà-espiritual-cultural, més
enllà de la misèria, la fam o la simple i inestable subsistència.
Del contrari, amb una pseudoecologia supressionista de la producció
energètica, industrial i química estem abocats a:
-
un creixement 0, expressió d'un neo maltusianisme de moda;
-
unes crisis inflacionistes inacabables que comporten tota baixa relativa
de la producció real i potencial;
-
una centralista planificació productiva-estatista igualment antillibertària
en l'àrea comunista com en l'àrea anticomunista;
-
una ràpida proletarització no sols dels dèbils, pobres
i marginats, ja avui amb gravíssims problemes d'atur forçós,
sinó també de les classes mitjanes i menestrals compreses
totes les professions anomenades «liberals»;
-
la sentencia de mort a milions de persones avui ja desnodrides o subnodrides
biològicament i culturalment.
El debat sobre els límits del creixement ha d'ésser, doncs,
reconsiderat des de l'objectiu prioritari de la superació dels escandalosos
desequilibris existents entre els nivells de consum de les diferents capes
de població i dels diferents blocs de països. Si disposem d'una
repartidora telemàtica s'acabarà la bizantina polèmica
sobre si primer cal la producció per a després repartir (repartició
que, arribat el moment, s'oblida cínicament) o si primer cal repartir
sense ocupar-se de produir (per idealisme igualitarista). Avui cal començar
a repartir, potenciant ensems la llibertat de produir dins unes regles
de joc responsabilitzadores i ecològiques. A cada avenç productiu
en qualitat i en quantitat, la repartidora financera reequilibra econòmicament
el consum amb la real producció de mercaderies finibles.
E1s límits del creixement també han de ser reconsiderats
dins una potenciació llibertària de la «matèria
utilitària primera» inexhaurible i il·limitada de l'home:
la seva capacitat intel·lectual creativa que es concreta en el cicle
de la producció en els innombrables invents utilitaris realitzats,
aplicats o per aplicar. Avui més que mai, àdhuc en el capítol
de l'energia, la solució depèn més dels pressupostos
atorgats a la investigació científica fonamental, especialitzada
i aplicada, lliurement desenvolupada, que no pas de l'explotació
de les energies tradicionals i modernes, moltes d'elles exhauribles o super-perilloses.
Versió 1987.
