2.3.6. Visió històrica de la lliure propietat i iniciativa comunitària i privada.

Analitzar l'evolució de la lliure propietat i inicitiva comunitària i privada, segons hipòtesi històrica de l'evolució humana utilitària.

En temes tan polèmics com aquests, la referència històrica pot aclarir conceptes i facilitar propostes. Heus aquí un breu resum dels origens i camins de la propietat i iniciativa comunitària i privada segons la hipòtesi de l'evolució humana utilitària.

Es molt possible que la iniciativa i la propietat productiva fossin durant milions d'anys, nacionals-comunitàries. La propietat i iniciativa privada-col·lectiva sorgí, probablament, amb l'especialització empresarial dins la comunitat ètnica ancestral (fa uns 135.000/110.000 anys). L'intercanvi apareix (fa uns 60.000 anys) com a conseqüència d'haver sorgit la propietat privada, inicialment col·lectiva i posteriorment, individual en competència amb la inicitiva i propietat nacional comunitària de l'endo-ètnia.. L'intercanvi és un acte d'apropiació i desapropiació mútues.

La propietat i iniciativa privada-individual neix relativament tard (aproximadament fa uns 27.000 anys) com a fruit, possiblement, del dot matrimonial entregat a la dona.

Amb la revolució patriarcal resorgeix de nou una certa propietat comunitària de la multifamília, de la tribu i de la polis successivament. Els esclaus en aquest estadi acostumen a ser propietat comunitària i no privada. (Encara en el segle V abans de la nostra era, a Atenes, els esclaus eren propietat comunitària de la «polis», a la qual els empresaris -agrícoles, industrials, comerciants i banquers- i els particulars els llogaven).

La progressiva utilització d'instruments monetaris facilita enormement el creixement de la iniciativa i propietat privada col·lectiva i individual. Amb la moneda de compte abstracta es podia mantenir la propietat privada i es podia captar al mateix temps numèricament, la riquesa comunitària de la ciutat-imperi (polis).

Així com la feodalitat està basada en el retorn a la propietat privada intracomunitària al servei preferent de cada senyor feudal, la introducció de la moneda comptable referma la propietat privada individual que exigeix una progressiva «democràcia» més o menys formal o real. Aquesta propietat privada pren la seva màxima exaltació aparent amb la moneda metàl·lica anònima. Però, de fet, aquesta moneda anònima el que afavoreix realment és la més terrible i esotèrica tirania: la de la plutarquia. En tant que escassa i cobdiciada, la moneda anònima metàl·lica genera, en efecte, nombrosos conflictes referents a la propietat privada, conflictes que són aprofitats per aquesta plutarquia.

La propietat comunitària té un arrelament molt antic i és quasi bé instintiva i, per tant, molt difícil de suprimir del tot. Els boscos i prats comunals, els camins i els ponts... són els darrers vestigis, a Europa, de la propietat comunitària que, els darrers anys, molts d'ells estan essent privatitzats individualment, col·lectivament o estatistament.

La manca actual d'una propietat comunitària provoca una nostàlgia en part de la població, però, de moment, no s'ha sabut donar forma pràctica a la propietat comunitària. L'intent de voler identificar la propietat i iniciativa comunitària amb la propietat i iniciativa de l'Estat, és, a més d'una enganyifa, un fracàs històric. Es fa una extrapolació fatal entre la propietat i iniciativa comunitària d'una horda de 30, 60 o 100 individus a una propietat i iniciativa d'un Estat que vol representar a, per exemple, 400 milions d'individus i multitud d'ètnies i de col·lectivitats.. No podem confodre, doncs, comunitarització amb estatalització.

L'Estat és una petita part de la societat total, que si té propietats (ja sigui tots els mitjans de producció, o una part d'ells) empra tots els sistemes coercitius de què disposa per a mantenir els seus privilegis (o els dels grups plutàrquics que el controlen). Aquests privilegis esdevenen privatius de qualsevol altra iniciativa més natural o eficient.

Cal comprendre que l'Estat no és ni la «societat geopolítica» global ni la «comunitat» (uni-nació): és, simplement, una entitat col·lectiva que ha de fer de gerent de la societat geopolítica considerada. Si l'Estat posseeix béns propis, està permamentment temptat de defensar-los, malgrat que proclami formalment que actua «a favor del bé comú»: aquesta és la seva missió constitucional i, com a tal, no pot gloriar-se'n sense generar sospites de justificació.

Si l'Estat s'apropia de la propietat i la inciativa dels ciutadans, aquests responen amb la passivitat productiva, motivada per la manca d'interès i d'alicient, o encara més, es dediquen al boicot més o menys conscient. Els fracassos en les empreses industrials i agrícoles de la URSS; les pèrdues constants i la burocratització de les empreses estatistes, tipus INI; i el replanteig aquests darrers temps a molts dels Estats socialistes sobre la necessitat de la iniciativa privada, la llibertat de preus i la retribució en funció de l'eficàcia, són fets experimentals del que diem.

Avui, la propietat privada, sigui individual, sigui empresarial, sigui estatista, és un fet generalitzat quasi a tot arreu. La propietat comunitària pràcticament ha deixat d'existir llevat d'alguns llocs que encara viuen en comunitats reduïdes. Com recuperar la propietat comunitària? Amb el risc de ser reiteratius, repetim la dialèctica del mercat: com més «propietaris» hi ha, més «canvis» es donen i, més vitalitat té el mercat. Com més canvis es donen, més «massa monetària comunitària» generada, -sigui per un únic impost, o sigui en funció dels excedents de producció-. Com més massa monetària comunitària, més pot ser distribuïda solidàriament a cadascú dels membres de la societat geopolítica. Així, com més «bé privat», més «bé comú» es genera.

Aquesta formulació intuïtiva de la propietat comunitària, necessita, però, ser quantificada. Avui pot ser quantificada gràcies a un instrument monetari, personalitzador i comptablement informatiu -tipus factura-xec-. Amb aquest instrument telemàtic podem descobrir exactament el valor monetari dels excedents per a reprivatitzar-los sota forma de salaris financers per al consum i de crèdits a la inversió; per a municipalitzar-los sota forma de propietat comunitària municipal del sòl urbà, agrícola i forestal. El sòl, és el bé arrel, el bé comunitari per excel·lència: és el darrer que s'ha perdut i el primer que es pot tornar a recuperar. Prudhon deia que «la propietat és un robatori». Avui podem precisar la frase dient que «l'apropiació privada d'un bé comú, és un robatori».

Versió 30 de novembre del 1988.