2.2.5. El frau del lucre directe.

Analitzar els mecanismes d'apropiació fraudulenta del bé comú.

La principal causa dels desequilibris econòmics rau en una irracional invenció o exvenció de diner en relació al valor de les mercaderies produïdes. La irracionalitat prové de la manca d'un sistema monetari informatiu i personalitzador que permeti regular constantment la massa monetària en funció de l'increment del valor de les mercaderies produïdes. Aquesta irracionalitat del sistema monetari, que impedeix l'equilibri del mercat, sense inflació ni deflació, és però volguda i mantinguda per totes aquelles minories que es beneficien de la crisi: «treure profit de l'embolic» i, donat que la foscor informativa els afavoreix no tenen cap interès a clarificar la situació: «embolica que fa fort».

El principal interès en inventar diner, inclús per sobre del que pot convenir, generant així inflació, és l'apropiació d'aquest diner inventat. Inventar diner en la justa proporció de les necessitats de creixement del mercat és necessari per evitar la deflació. Però, segons la nostra hipòtesi (Vegeu «Moneda telemàtica i estratègia de mercat»), aquest diner inventat que correspon a una plusvàlua general del mercat, ha d'ésser equitativament distribuït entre tots els ciutadans ja que representa un bé comú mercantil que no és directament fruit de cap dels agents mercantils actuals. El frau s'opera doncs, quan unes minories que controlen la invenció de diner s'apropien del que inventen i, per tant, mancats d'un sistema monetari responsabilitzador, els seu afany és inventar diner constantment per apropiarse'l seguidament. El frau del lucre directe i immediat que s'obté sense haver d'esforçar-se ni arriscar-se per a produir quelcom concret es realitza per diferents sistemes:

1. El frau del lucre monetarista per obtenció directa del lucre mitjançant subtils complicitats i gràcies a la irracionalitat del sistema monetari vigent.
1. Rendes d'usura i rendes de situació.
2. Falsificació formal de diner.
3. Jocs d'atzar.
2. El frau per inversions militaristes i armamentistes estratègicament inútils.
3. El frau per violència laboral.

a. Lucre monetarista.

1.1. Rendes d'usura. El sistema més comú d'aconseguir lucre directe, inventant i apropiant-se el diner inventat, és el practicat pels bancs privats, per les multinacionals i pels Estats moderns mitjançant la banca oficial. El frau es realitza quan aquestes institucions deixen el diner inventat per elles a empreses rendibles de producció. La usura es produeix, no tant dels interessos elevats que són exigits com del fet que s'estipulen contractes «lleonins» pels quals el client s'obliga a retornar a termini més o menys curt capitals inventats pel banquer, que són, doncs, privadament insolvents, amb capitals realment privats i solvents, és a dir, suats i estalviats pels productors. No cal dir que els capitals inventats, privadament insolvents de part de qui se'ls apropia, són comunitàriament solvents si responen a un increment del volum de la producció, perquè representen excedents de producció concrets.

Tota aquesta actuació és més o menys ignorada pels legisladors, còmplices o ingenus, i per consegüent, per la llei. L'usura de mercat esdevé així un fenòmen ordinari, corrent, normal...

1.2. Rendes de situació. Són les rendes dels còmplices. Es distribueixen, a través dels monopolis i oligopolis, a la «gent d'influència» dels seus consells d'administració, gent manifestament improductiva, però necessària per al bon funcionament del «sistema» de complicitats i encobriments.

També són rendes de situació les nombrosíssimes prebendes i sinecures distribuïdes als còmplices i oportunistes necessaris per a la legitimació del «sistema general del frau legal»: enginyers, capataços, inspectors, advocats, gestors, periodistes, intel·lectuals, pedagogs, publicistes, metges, jutges...d'institucions que per llur original vocació productiva mercantil o cultural-liberal es podrien oposar espontàniament als poders de fet.

També són rendes de situació les que percep la «burrocràcia» i el sistema policíac, ambdós bàsicament corruptes, fidels al servei dels poders fàctics esmentats. Aprofiten les «cruïlles de trànsit obligat» imposades per absurdes lleis per a fer pagar «peatge» a tot el qui es veu forçat a passar-hi.

Són rendes de situació les que reben els «polítics» que accepten de viure «professionalment» de l'exercici del poder corruptor i opressor.

2.1. Falsificacions privades, més o menys acceptades pels bancs, amb especulació borsista sense solvència prèvia o amb crèdits bancaris a curt termini. Una forma d'obtenir lucre directe al marge dels bancs, però amb complicitat passiva o activa d'aquests, és la falsificació endocomptable de diner fora del banc, generalment a càrrec d'executius bancaris. John Maynard Keynes (1883-1946) explica el seu enriquiment inicial en la seva autobiografia. No era banquer. No tenia, per tant, «patent de cors». Calia espabilar-se. Divendres, just abans de tancar borsa, comprava valors que estaven a la baixa, tot preveient-ne la pujada. I pagava amb xec sense fons datat dilluns, perquè ja era incobrable el divendres. Dilluns a primera hora venia a l'alça i ingressava l'import immediatament en el seu compte per fer front al xec en contra pendent des del divendres. Aquesta falsificació de diner comptable privat insolvent només és perseguida per la llei quan falla i deixa un descobert.

2.2. Falsificacins privades basades en el moviment en buit de diner comptable abstracte, sense concreta circulació equivalent de concretes mercaderies intercanviades. Es tracta de les populars «rodes de talons, piloteig de lletres de cavalleria...» Aquesta forma és promocionada i protegida pels bancs que hi troben interès elevat. El moviment en buit de diner comptable només és perseguit per lleis anacròniques quan els bancs se senten greument amenaçats.

2.3. Una altra forma és la falsificació formal de diner oficialestatista.

La falsificació oficial i estatista de monedes concretes metàl·liques per les mateixes autoritats emissores ve de molt lluny i és un acte d'absolutisme totalment arbitrari. L'apogeu d'aquesta falsificació oficial se situa a Europa, des de l'alta edat mitja fins a 1914. Consisteix fonamentalment a exigir impostos, gabeles, drets reials.. amb monedes metàl·liques d'una quantitat oficial de grams. Aleshores, el qui governa les refon amb menys grams, i amb les noves monedes oficials, de menys valor, paga els deutes estatistes als súbdits «villans».

En «El Capital» (I, p. 61) Karl Marx parla de la «pràctica abusiva de la falsificació del diner pels prínceps, pràctica que dura uns quants segles». I en la nota corresponent afegida a la 2a edició del Capital diu: «Així, per exemple, la lliure anglesa representa menys d'una tercera part del seu pes primitiu; la lliure escocesa només representava, abans de la Unió, 1/36 part; la lliura francesa 1/74 part; el maravedí espanyol menys de 1/1000 i el reïs portuguès una proporció encara menor».

Un altre exemple és la unitat monetària anglesa, la lliura esterlina que en forma d'un sobirà d'or valia 20 xelins i era cobejada per aristòcrates i nous rics, mentre que en forma de guinees, valia 21 xelins i era la moneda acceptada pels llestos banquers.

2.4. Una altra cosa és l'actuació dels falsificadors sense iniciativa oficial. Són considerats delinqüents perillosíssims i criminals. Falsificaven, primer, la moneda metàl·lica; a partir de la seva aparició, els antics bitllets de banc que responien a moneda metàl·lica; desprès, falsificaren els bitllets de banc que no responen a res i, finalment falsifiquen tot tipus d'instruments monetaris auxiliars: xecs, talons, lletres de canvi, bons de caixa, títols, targes magnètiques, informacions d'ordinadors... La maquineta de fer diners sempre és atractiva. Quan els enxampen, aquests van a la presó. A la majoria de tots els altres citats, normalment els condecoren.

3. Els jocs d'atzar també són una manera de lucrar-se en el buit amb circulació monetària, sense l'equivalent moviment de mercaderies concretes. N'hi ha d'oficials estatistes -loteries, travesses, bingo, - i d'altres més o menys perseguits o tolerats arbitràriament per uns sistemes legalistes i policíacs corromputs estructuralment.

b. Inversions militaristes.

Les accions militaristes antiestratègiques, aleatòries, incertes o mal programades per «xovinisme» publicista, constitueixen el bel·licisme, que a més de posar en perill la pau, justifica la necessitat de la militarització social i de la cursa armamentista.

La militarització d'un país disminueix la producció de consum civil perquè, en fer passar gran part de la població masculina i ara, femenina, a les casernes o a les fàbriques d'armament, disminueix el nombre de productors eficaços i la capacitat de compra d'articles de consum.

L'armamentisme està basat en el fet que els armaments produïts es fan cada dia més ràpidament obsolets per causa del vertiginós desenvolupament tecnològic. Es produeixen amb objectius militaristes, imperialistes i colonialistes. Una vegada esdevinguts antiquats s'exporten a països pobres, on cal cremar-los en guerres localitzades.

El bel·licisme, amb la militarització i l'armamentisme, és el mitjà per a robar inversions, invencions, empreses i treball a la producció civil necessària per a la superació de la fam, la misèria i la pobresa de gran part de la humanitat. És un sistema per a cremar els reals i potencials excedents generats per l'acumulació de factors productius comunitaris, que es concreten en les possibilitats tecnològiques en el camp de la producció i de la informació. La manca de capacitat de compra de milions de consumidors mantinguts en la pobresa no els permet augmentar la demanda de productes necessaris per a llur supervivència. Les empreses, com que no poden assegurar la venda dels seus productes de consum, es reorienten a mercats segurs i amb diner abundant: l'armament és encarregat pels propis governs o per governs de països extrangers. I els estats que compren sempre paguen, al preu que sigui, per mantenir la seva seguretat! En definitiva, l'armamentisme és una «producció no productiva» que genera diners, però no béns de consum.

c. La violència laboral.

La violència laboral, sota moltes formes, és una expressió més d'aquest frau que s'opera impunement i que permet obtenir un lucre directe sense que sigui fruit d'una producció de mercaderies realitzada amb una equitativa retribució dels qui les han produït.

De treballs forçats n'hi ha d'escandalosos: els dels presos socials, el dels presoners de guerra o de camps de concentració... Però, n'hi ha abundantíssim de dissimulats: tota la gent que treballa a disgust, i per tant malament, per manca de preparació, per mal pagats, per condicions dolentes, per mala salut...

El treball de parats sense especialització o amb especialització diferent a la pròpia és, a més d'una violència laboral, un mal negoci: Hjalmar Schacht (1877-1970) demostrà a Hitler que sortien més barates les autopistes del Tercer Reich fetes per obrers especialitzats que pels milions d'obrers aturats heretats de la República de Weimar. Sobrava diner per a llur subsidi d'atur i les autopistes quedaven millor.

L'esclavitud legal o encoberta continua. Anglaterra quan abolí l'esclavitud es dedicà a empaitar vaixells portuguesos, espanyols, holandesos... carregats d'esclaus negres destinats a Amèrica. I, això, no ho feu per altruisme, sinó perquè els esclaus no eren tan rendibles com els proletaris. Tanmateix el proletariat és una esclavitud encoberta. No et compren «tot» el ser. Però et compren «totes» les hores útils de la teva vida. Només deixen temps lliure per dormir, menjar i reproduir-se -veure la televisió i comprar el que t'anuncien-.

Totes aquestes formes de violència laboral es fonamenten en la pressió que els empresaris que la practiquen poden realitzar contra el treballador que no te altra possibilitat de sobreviure si no és venent la força de treball. L'explotació del treballador continua com a frau, creant una renda de situació a favor del qui el contracta en males condicions. La renda de situació permet a l'empresari apropiar-se d'uns diners que no responen a una producció real ben pagada. La manca d'uns salaris vitals de solidaritat social i la impossibilitat de control monetari de les nòmines salarials faciliten la violència laboral.

Versió 31 d'octubre del 1988.