2.2.4. Stagflació.

Analitzar el fenomen de la stagflació.

El desequilibri econòmic monetari només és possible en un règim mercantil submergit en un sistema monetari irracional. Aquesta irracionalitat es demostra en la incapacitat de mesurar el concret valor de canvi elemental de totes les mercaderies. Aquesta irracionalitat porta, com a conseqüència inevitable, la pèrdua de control del sistema econòmic per part de l'autoritat que el garanteix tant a l'interior com a l'exterior de cada Estat.

La «stagflation», veu anglesa resultant de «stagnation» (estancament) i «inflation» (inflació) és l'atzucac on han anat a parar els mercats occidentals a partir dels anys seixanta. Estancament econòmic absurdament lligat amb elevats tipus d'interès, o alta inflació absurdament lligada a un atur forçós escandalós. Amb els fenòmens de la inflació i de la deflació entrecreuats es perd l'agulla de navegar per part dels teòrics que no saben explicar el què passa i per part dels governants que «naveguen» en la plena irracionalitat.

Cal retrocedir una mica per a comprendre el procès general de l'aparició de l'stagflació. En els darrers anys la gran inflació ha estat obsessiva pels governs. En principi no es pot fer derivar del Pla Marshall ja que els capitals eren oficials, legals, ben coneguts i solvents basats en la sobreproducció exportable dels Estats Units. Les rendes foren ràpidament fetes solvents per la nova gran producció europea i japonesa que se'n seguí.

L'origen de la inflació galopant apareguda al final dels anys seixanta és atribuïda per uns, a la pujada de preus d'iniciativa empresarial enfront de les lluites sindicals que impedien la renovació i reestructuració de les empreses; per d'altres, als efectes de la guerra del Vietnam; per d'altres, a la puja dels preus del petroli.

Segons la nostra hipòtesi, l'origen principal d'aquesta inflació, emmascarada per la prosperitat mundial posterior a la segona guerra mundial, es pot descriure així:

Els bancs nordamericans amb monopoli d'emissió imprimeixen bitllets de banc EUA sense control amb finalitat d'exportació fraudulenta contra divises europees, japoneses i d'altres països. Aquests col·laboradors europeus, japonesos, etc... contrabandistes de llurs pròpies monedes «nacionals», esdevingueren els autèntics «finançadors» del creixent monopoli de les multinacionals EUA contra riqueses i unitats de producció de llurs propis països.

Per aprofundir en aquest fenòmen, cal analitzar d'una banda els capitals «finançadors» del creixent monopoli EUA en el món sencer i, d'altra banda, les rendes obtingudes, cada vegada més insolvents i d'efectes monopolitzadors creixents.

La majoria d'aquests capitals eren d'origen dubtós, puix en provenir de fets de guerra i destrucció eren, amb tota evidència, insolvents. Però, allò que és fora de discussió és l'efecte inflacionista dels bitllets de banc incontrolats i irresponsables emesos i exportats al marge del Plà Marshall i de qualsevol altra transacció pactada.

Les rendes obtingudes dels anteriors capitals subterranis constitueixen el «hot money» (diner calent) que mena el seu joc brut i irresponsable contra totes les divises, una darrera l'altra davant d'uns governs ignorants, insolidaris o descaradament còmplices.

Calia, però, netejar aquest diner dolent. S'inventaren els «eurodòlars». Són dòlars diferents dels dòlars normals. El «hot money» es transforma en eurodòlars i, així, es destrueix el cos del delicte, és a dir, el bitllets de banc EUA fraudulents. Aquests eurodòlars no tindran curs als EUA. Ells no es poden contagiar. Vagaran pel món sense trobar repòs. Aquesta operació és el millor premi, totalment injustificat i insolvent, a uns distingits contrabandistes europeus i japonesos.

El primer mercat d'eurodòlars fou Londres. El creixement, espectacular:

• 1957, 1.000 milions d'eurodòlars.
• 1964, 3.000 milions d'eurodòlars.
• 1965, 10.000 milions d'eurodòlars.
• 1968, 25.000 milions d'eurodòlars.
• 1970, 57.000 milions d'eurodòlars.
• 1972, 92.000 milions d'eurodòlars.

El 1972, la crisi del dòlar transformà el mercat d'eurodòlars en el d'eurodivises, amb l'acceptació en el joc, del marc alemany i del franc suís, principalment. Des de 1965, aquest mercat pràcticament monopolitzat fins aleshores pels britànics, s'amplia amb l'entrada d'altres bancs europeus (eurobancs). Més tard s'estén a altres parts del món i neix el mercat de l'«asiadòlar» animat pels bancs de HongKong, Singapur i Tokyo. Els beneficiaris d'aquest gran mercat subterrani són els nordamericans i els prestamistes dels residents de totes les nacionalitats posseïdores de divises dipositades en els eurobancs, àsiabancs,...

El 1973 el volum puja ja a 132.000 milions de dòlars. El 1974 a 177.000 milions de dòlars. I així successivament.

Per a tenir una idea de què representen aquestes xifres, i per tant el grau d'influència de les eurodivises en l'economia general i en el seu procès inflacionari, hem comparat diferents exportacions amb el corresponent mercat d'eurodivises del mateix any.

• Eurodivises de 1964: 4,6% de les exportacions de tot el món.
• Eurodivises de 1966: 27,5% de les exportacions de la CEE.
• Eurodivises de 1966: 48,5% de les exportacions dels EUA.
• Eurodivises de 1971: 496,6% de les exportacions de Llatinoamèrica.
• Eurodivises de 1974: 20,4% de les exportacions de tota Europa Occidental.

Les grans empreses multinacionals, principalment nordamericanes, a través de bancs nordamericans i europeus, emeten, des de l'inici dels anys 60 les eurobligacions, alliberades desprès en moneda de reserva o per unitats de compte monetari (el 1972: 6.335 milions de dòlars).

En el mercat d'eurodòlars, com en el d'eurobligacions, els demandants obtenen un tipus d'interés més baix, la possibilitat de negociar els crèdits més lliurement, un cost i unes despeses d'emissió inferiors als dels mercats nacionals, garanties en l'emissió de les grans agrupacions bancàries, superiors a les de les obligacions emeses en un mercat nacional i, en general, el fet d'operar fora de tota regulació per part dels Estats.

Es tracta, doncs, d'un maneig radicalment subterrani i incontrolable d'una moneda puríssament abstracta que es belluga sovint per telèfon, tot saltant-se lleis i constums anacròniques a les quals només se sotmeten els Estats i els particualrs «antiquats».

Aquestes divises dominen, de fet, borses i bancs locals i mundials; dominen les «economies» nacionals amb complicitat responsable o ignorant dels governants; incideixen plenament en el procès de producció, d'inversió i de consum a partir del «sistema creditici» i «financer».

Qui pot creure que l'equilibri econòmic mundial pugui ser controlat per les autoritats, si els centres de decisió són manipulables per un cos d'irresponsables desconeguts?. El Parlaments debaten i els Consells de Ministres dicten mesures dràstiques contra la inflació i l'atur, o per a controlar el preu del capital o l'augment de la producció. Mentrestant tot resta trasbalsat i neutralitzat per uns cops de telèfon que belluguen xifres diabòliques sense bellugar cap realitat mercantil concreta. I Això a velocitats telemàtiques entre aquests «especuladors en buit» del món sencer.

Les conseqüències «stagflacionistes» d'aquesta gran operació són terribles.

• Una gran baixa de la producció i un augment de l'atur sempre mal subvencionat.
• Un augment creixent de la inflació.
• Un desordre permanent en els cossos, castes i classes socials «sacrificats» en el «servei» a la societat. El desordre de dalt és el pitjor de tots els desordres.
• Una necessitat creixent de policies fanàtiques i torturadores i d'exèrcits «pretorians» com a «ultima ratio» tant per la dreta, com per l'esquerra, com pel centre. Cal aconseguir «democràcies governables» amb «governs forts» contra «terrorismes destructius».
• Una fam terrible en els països subdesenvolupats que no han volgut escoltar els savis consells dels «birth control» amb esterilització en cadena industrial i indemnització caritativa.

La gran jugada final ha estat carregar la culpa de tot a l'encariment del petroli. Els grans monopolis mundials del petroli, «les 7 germanes», capdavanteres del «hot money», controladores indispensables de les més revolucionàries tècniques de producció ara diversificada a tots els terrenys, van decidir jugar-se el destí de la nostra civilització per aconseguir un lucre directe en el buit.

I si potser suggeriren a uns xeics feudals de multiplicar per 2, per 3, per 4 el preu del «seu» petroli, sota amenaça de fomentar en llurs païssos revolucions progressistes?. Ara els «moros» tenen la culpa, davant tot el món, de la sobtada aparició del fantasma de la inflació. Mentre, els beneficis de «les 7 germanes», no poden, en bona economia clàssica, ésser considerats com a causa d'inflació. On aniríem a parar amb doctrines tan extremistes!

Versió 31 d'octubre del 1988.