2.1.8. Els factors actius privats de producció.

S'analitza els diferents factors actius privats de producció i la seva importància relativa.

Segons la hipòtesi de l'evolució utilitària de l'home, els factors actius de producció apareixen ja en la més primitiva prehistòria: l'invent d'instruments de caire utilitari és la primera prova de la manifestació de l'esperit humà que imagina el què vol aconseguir abans d'iniciar la tasca de fer-ho; l'empresa utilitària comunitària de cada endo-ètnia al servei del consum utilitari-comunitari en fou la conseqüència immediata; l'estalvi-capital comunitari nasqué el dia en que l'home inventà la conserva de «caps» de caça o pesca.

Ja hem indicat el naixement de l'empresa d'iniciativa i propietat col·lectiva-privada sota forma de tótem especialitzat en una producció donada que, a poc a poc, esdevingué nació filial de l'endo-ètnia matriu. Emperò, dintre del tòtem, tota la producció, el consum i l'estalvi-capital continuaven essent comunitaris fins i tot quan l'invenció del canvi consagrà definitivament la propietat col·lectiva-privada externa de cada tòtem en les convocacions endo-ètniques de tots els tòtems filials.

Aquesta propietat col·lectiva privada externa de cada tòtem sobre la seva producció especialitzada esdevingué individual privada a favor de la dona quan aquesta inventà l'agricultura. ês la dona agricultora que transforma a favor d'aquesta seva novíssima propietat privada individual el matrimoni dotal. Anteriorment aquest el dot era pagat al clan matrilinial que es privava de la dona casada: a partir del moment de l'inici de la preponderància social de la dona agricultora el dot és directament pagat pel marit a la seva esposa i aquesta no s'en va del seu clan, sinó que és el marit que va a viure amb ella.

Seguint aquesta evolcuió, la dona agricultora s'inventa el «treball servil del marit» a favor de la seva iniciativa i propietat individual-matrimonial privada: el treball -específicament utilitari com a factor actiu de producció a favor d'una empresa utilitària d'inciativa i propietat individual-privada es veu sotmès des dels seus inicis fa uns 20000 anys a una disiciplina imposada per l'empresari privat al treballador servil: sembla que fou inventat a través del ritus del matrimoni de servitud.

Aquest origen servil del treball utilitari al servei de qualsevol empresa privada ens condueix a tractar de reduir el factor «treball utilitari servil», en funció del progrés alliberador de les tecnologies actuals i de l'elevació del nivell ètic-cultural de tota la població de qualsevol comunitat contemporània, abocada volens nolens a una explosiva super-producció i super-abundància de béns materials, d'una manera bastant independent del sol treball utilitari-servil-assalariat.

Una aproximació a la matemàtica ens permet visualitzar l'acceleració històrica en l'infrastructura utilitària en relació als distints factors privats de producció. Aquests es classifiquen pel següent ordre de capacitat productiva: 1er, l'invent; 2on, l'empresa; 3er, el capital; 4at, el treball. El treball és el menys productiu si no és en qualitat dintre l'artesanat on el treballador també és el seu propi capitalista inversor, el seu propi empresari i el seu propi inventor reunint en la seva sola persona aquestes quatre tan distintes personalitats.

Així tenim:

• Treball (T): T = T^[1]
• Capital (K): K= nT = T^[n]
• Empresa (E): E = T + K = T + nT = T^[n+1]
• Invent (I): I = T + K + E + I (anteriors)

Més enllà de la complexitat de desenvolupament matemàtic d'aquesta darrera fórmula, podem entreveure l'enorme importància teòrica i pràctica de la complexitat de l'invent com a element fonamental de la producció.

La realitat de l'actual crisi de civilització radica justament en la incapacitat contemporània, especialment dels més alts responsables polítics i sindicals, per a comprendre que la pugna dels treballadors per a disputar privilegis anacrònics als capitalistes i patrons és completament desfasada si no es té en compte el paper excepcional i decisiu de l'invent, aquesta «empresa especial» amb seu al cervell dels homes (matèria gris) d'on ha sortit i pot continuar sortint tota solució als problemes del progrés humà. Sense reforçar l'eficàcia màxima i òptima de l'empresa no es pot comprendre aquest paper importantíssim de l'invent.

Si la matemàtica ens indica l'ordre d'importància real dels factors productius privats segons la capacitat productiva que tenen, i l'estudi de la prehistòria ens assenyala un ordre semblant d'aparició al llarg dels mil·lennis, la valoració del procès productiu en el darrer segle de revolució industrial ens mostra un semblant ordre.

Al segle XIX, els Estats meridionals d'Europa (espanyol, italià,) i d'altres continents, els més endarrerits, per a aconseguir l'augment de producció fomentaven l'augment del treball servil i aliè, i fantasiaven sobre el seu rendiment pretesament radical i primordial.

França, país de capitalistes, estalviadors i rendistes, més ric i més intel·ligent, país de capitalisme quasi pur, fomentava l'estalvicapital. Aquesta també ha estat un fet permanent a Catalunya, però canalitzat a través de les Caixes i no dels Bancs.

Anglaterra, més desperta des de feia quasi un segle, es dedicà a fomentar de preferència el millorament i progrés de les empreses, i esdevingué capdevantera del capitalisme empresarial i més en particular, del bancari i borsista. No cal dir fins a quin punt anà avançant els altres Estat del món.

Però a finals de segle, el canceller Bismarck de la nova Alemanya imperialista, intuí que la protecció de l'invent utilitari era el motor més eficaç de la producció, tant en quantitat com en qualitat, i féu la primera llei de patents. En pocs anys, Alemanya es posà al cap dels països industrialitzats d'Europa i, en realitat, ja no tenia necessitat del seu imperialisme militarista per a que fos victoriós el seu imperialisme mercantil.

El cas del Japó és avui un clar exponent de la primacia productiva de la protecció i desenvolupament de l'inventiva o innovació.

Alemanya i Japó són exemples de l'inventisme o capitalisme privat per acumulació d'invents patentats. Des d'aquests dos exemples històrics, quasi tot el món avui dia practica el capitalisme anomenat «inventisme» com a capitalisme número 1, però majoritàriament només a favor de la plutarquia indígena, internacional, ja quasi mundial.

El capitalisme número 2 en importància és l'empresariat (ídem quant a beneficiaris plutàrquics).

El capitalisme número 3 és el capitalisme quasi pur, avui dia quasi abandonat en tots els països.

El capitalisme número 4, radicalment infecund és el «laborisme», tipus asiàtic, africà, iberoamericà... d'acumulativitat pràcticament nula i molt utilitzat ideològicament pels plutarques mondials més cínics per a arruinar a fons els països més poblats que els hi fan por i que combaten amb «l'estratègia de la fam» (Àfrica, Índia, Xina, Brasil, Argentina...).

Versió 30 de juny del 1988.