1.4.4. Matrimoni i família.

Una de les articulacions nacionals-comunitàries humanes és el "matrimoni". Cal revisar el concepte "família".

En parlar de la comunitat ja hem introduït elements per a comprendre el terme matrimoni més enllà del segrest religiós o "civil" que avui pateix.

Originàriament, "matrimoni" designa un tipus d'articulació genètico-instintiva que aporta protecció (murus) i ajuda (munus) de tota mena a la mare (mater) i, ja que la maternitat és un fet d'evidència, als seus fills. Cal veure que durant milennis la maternitat ha estat un fet evident a qualsevol observador: permet establir la filiació d'una manera clara. La paternitat, en canvi, ha estat, per definició, una incertesa, per no dir una mentida. Fins fa molt poc la humanitat no ha pogut saber exactament qui era el pare i, encara avui dia, els "tests" mèdics més sofisticats no poden donar cap altra exactitud científica i certitud filosòfica que l'estadística. Estadística que si bé té un coeficient de possible error baix, aquest encara és significatiu.

El present i el futur d'una ètnia depèn en gran part de la protecció als infants, i en la mesura que aquests estan arrelats a un grup sexual-nutrici, de la protecció social efectiva a aquest grup en el qual els infants neixen i creixen.

Aquesta protecció social al grup sexual-nutrici té un caràcter subsidiari, ja que únicament cerca que es pugui desenvolupar el "matrimoni" eficaçment en el sentit descrit d'ajuda a la mare i als fills.

Avui, aquesta protecció social és important per a restablir l'equilibri trencat pel domini del pater familias durant els milennis en què ha capgirat el matrimoni original i l'ha convertit en la família: la mare i els fills són objecte de poder pel pare.

El terme família sembla provenir del mot famel que en osc (llengua pre-llatina) volia dir "esclau". D'aquest mot deriven en llatí famulus, família i, per tant, l'expressió pater familias. El naixement de la família sembla, doncs, anar lligat a l'aparició de la pàtria potestat i de l'esclavatge -a l'âsia sudoccidental- milers d'anys enrera (uns 10.000 abans de Roma), malgrat que la llengua i el dret romà foren els que gravaren nominalment aquesta institució: el pater familias s'atribuïa el dret de vida i de mort sobre la(es) dona(es) i els fills, i sobre els (altres) esclaus.

Els esclaus, presoners vençuts, s'incorporaren com a tals, en règim inferior a la dona i als fills, sota el poder del pater familias. Aquest despotisme del pare, que fou la pràctica real i legal durant molt de temps, avui ens sembla superat. Cal reconèixer, però, que encara estem sota l'influx cultural, i a voltes legal, de la família. Aquesta no és, des d'un punt de vista històric, i contràriament al que defensen certs moralistes, cap forma natural de vida de l'espècie humana, ni de cap altra espècie. La família és una articulació social-genètica d'origen cultural nascuda en un clima de crisi bèl·lica i que es manté al llarg dels segles amb algunas modificacions més aparents que reals. El petit nucli unifamiliar, tallat de les seves arrels nacionals-comunitàries, avui navega entre molt diverses expressions socials: "societat contractual, reproductora, cultural, monetària, d'emancipació juvenil...", "nucli d'amor i de compartir la vida", "prostitució legalment encoberta"...

En algunes societats actuals el proletari (propietari de la prole, i, per tant de la dona que l'ha engendrat) està deixant d'existir en la consciència mateixa dels qui es diuen "proletaris" en el sentit econòmic-marxista. La possibilitat actual, en aquestes societats, de tenir i augmentar la seva propietat sobre "coses" fa que no hagi de transferir la seva frustració de no propietat sobre la "família".

És evident que aquest procés d'acabar amb la propietat sobre la dona i els fills es pot veure ajudat si la societat geopolítica pren mesures concretes dineràries a favor de la dona en general i de la mare i els seus fills i filles. Aquestes propostes sobre les persones nacionals-comunitàries (vegeu propostes concretes al final de la secció present) volen ajudar a recuperar aquest espai de llibertat i ajuda mútua que significa originàriament el terme matrimoni i fer un contrapès pràctic a favor de la dona que permeti concretar en la vida quotidiana la igualtat jurídica entre les persones dels dos sexes.

L'etimologia del mot "poder" mostra una relació entre "despotisme" i "pare". Del sànscrit potis, en llatí pater, donà en grec "despotisme" i en llatí potis sum, possum, potere. El llatí, idioma indoeuropeu, més arcaic que el grec, ens descobreix l'origen sub-històric de "tot poder sobre les persones": l'afirmació violenta del patriarcat (despotisme) i de la família (esclavitud).

En història humana, tot el que té un inici cultural, tard o d'hora, s'acaba. El poder sobre les persones, malgrat el pes de molts milennis, s'està acabant en els fets de la vida pràctica. De fet, només està quedant el "poder subtil del diner anònim" i el "poder brutal dels estatismes (poder intern sobre els ciutadans) i dels imperialismes" (poder extern contra tot grup declarat enemic).

Versió 1 de març del 1988.