1.1.3. Persones nacionals,
socials i individuals.
Tothom reconeix que els individus humans
són persones. Les nacions i les col·lectivitats
també han de ser considerades persones.
Normalment es considera exclusivament com a "persones"
les dones i els homes individuals. La simple observació
de la realitat actual, juntament amb la consideració històrica,
ens mostra, però, que existeixen tres grans tipus de persones:
les nacionals-comunitàries, les socials-col·lectives
i les individuals-mortals. Les característiques de cada
una d'elles seran tractades àmpliament al seu lloc corresponent.
Ara, per tal d'aclarir aquesta distinció entre els diferents
tipus de persones, podem recórrer als següents exemples:
1. Etimològicament, són persones nacionals-comunitàries
tots els grups de naixement de persones, del tipus que sigui.
Comencen pel que tècnicament s'anomena grups sexuals-nutricis
un tipus quasi històric dels quals és la família.
Aquesta última ha vingut a substituir el molt més
originari matrimoni, el significat etimològic del qual
és ben evident: "conjunt vital-instintiu que aporta
a la mare (mater) tots els recursos (munus) i proteccions (murus)
que necessita per a ella i per als seus infants".
Tot grup animal en el que és sentida, amb plena espontaneïtat
instintiva, la natural comunió carnal de procreació,
és una comunitat. L'home hi va afegint evolutivament un
sentiment de comunió espiritual enterament lliure. Les
comunitats espirituals poden, així, ésser sentides,
a través d'una llarga evolució, com independents
de les comunitats nacionals-carnals. Però, finalment, només
són sentides en llur plenitud quan es retroben i s'embranquen
mútuament unes i altres a cada grau ètnic (del matrimoni
a la lliure federació d'ètnies i... a l'entera humanitat).
Les nacions humanes s'anomenen específicament ètnies
(nacions amb ètica pròpia): conjunt de tots els
individus i grups socials interns que comparteixen un mateix nucli
de naixement, un mateix tarannà ètic, uns mateixos
costums ancestrals, una mateixa cultura heretada i, eventualment,
una mateixa llengua atàvica. Cada dia més, per molts,
l'ètnia més alta és l'entera humanitat.
2. Són persones socials-col·lectives tots els "cossos
socials" i les "corporacions constituïdes":
formats, en origen, per lliures afinitats i lliure elecció
(col·lectivitats), essencialment diferents dels condicionaments
natius, genètics-instintius, nacionals-naturals-tel·lúrics.
En l'evolució històrica, aquesta llibertat originària
pot haver estat despòticament tiranitzada, asservida; i
els cossos socials, les corporacions constituïdes, poden
haver-se transformat en rígids condicionaments, per definició,
anti-llibertaris i anti-liberals. Aquest fet evolutiu-regressiu
(que en el temps global de l'entera humanitat pot tenir una reduïda
duració) no ens ha de fer confondre "persones nacionals-comunitàries,
hereditàriament condicionants" i "persones socials-col·lectives,
essencialment lliures en llur esperit creatiu", sigui en
les vocacions liberals de clar tipus altruista i desinteressat,
sigui en les empreses utilitàries de manifest egoisme i
interès material, històricament comptable.
En l'actualitat, després d'aquesta breu referència
històrica, podem considerar persones socials-col·lectives
tota classe d'empreses, d'associacions, de partits, de sindicats,
d'entitats ciutadanes, de col·legis professionals liberals,
de confederacions... i, evidentment, les societats geopolítiques
amb llurs Estats, Justícies, Autoritats Autònomes...
3. Les persones individuals-mortals, ben evidents a tothom, són,
com el seu nom indica, indivisibles sota pena de greus malalties
i mort final.
Són les més inquietes per l'aguda evidència
de llur mort inevitable: molts persegueixen d'evadir-se d'aquesta
realitat inescrutable, però el psico-soma en té,
en l'inconscient, una empremta permanent i indefugible.
La força nacional i social de les persones individuals
rau en el difícil repte d'aconseguir una unanimitat creativa
ben cohesionada: les persones individuals plenament conscients
d'aquesta llur força dinàstica o/i col·lectiva,
en són capaces i ho demostren pràcticament cada
dia; les persones individuals mal nutrides (sobretot en llur primera
infància), pertorbades, "cremades", viciades,
malaltes... caigudes en divisió psico-somàtica o/i
espiritual-ètica, van perdent i perden llur creativitat
genètica i social, malgrat llur genialitat innata o llurs
talents adquirits. Les excepcions que confirmen la regla són
fruit de la llibertat innata de cada persona humana i de les funcions
vicarials del cervell (les funcions de neurones lesionades o perdudes
són assumides per altres neurones).
Els tres aspectes de l'ésser humà (individual-mortal,
nacional-comunitari i col·lectiu-social) tenen un fonament
evolutiu en el seu grau de consciència. L'espècie
humana neix, ans que tot, com a comunitat nacional, com a persona
nacionalcomunitària. En un cert moment, forma, per lliure
afinitat i elecció social, col·lectivitats, constituint
persones socialscol·lectives. Els individus, existents
des de l'inicií de l'espècie, són els darrers
a prendre consciència de llur realitat de persona individual-mortal.
La persona nacional-comunitària és d'origen exclusivament
instintiu-genètic i està dotada (en diferent grau
evolutiu, funció del seu global progrés cultural)
de consciència d'ella mateixa, d'esperit propi.
Aquest grup nacional és l'àmbit instintiu hereditari
en què neixen cada una de les persones individuals (des
dels orígens), col·lectives (contemporànies
de la transformació de la nació animal dels homínides
més primitius en endo-ètnia) i ètniques,
àmbit necessari fins que cada persona nascuda del seu si,
es pot valdre per ella mateixa.
Les persones socials-col·lectives apareixen i prenen consciència
d'elles mateixes en el caliu de les persones nacionals-comunitàries.
Es formen per lliures afinitats electives distintes de les instintives-genètiques,
creant col·lectivitats lliures per motivacions no lligades
a llaços genètics.
Les persones individuals-mortals, malgrat que avui són
les més evidents i, fins i tot, les més conscienciades
de ser persona, són les que han trigat més a prendre'n
consciència. La consciència individual és
una adquisió progressiva que probablement s'accelerà
amb el desenvolupament de les civilitzacions i que ha culminat
a nivell formal amb la revolució francesa (burgesa individualista).
Aquesta progressiva presa de consciència de cada tipus
de persona (nacional-comunitària, social-col·lectiva
i individual-mortal) porta, en cada moment de la modernitat, a
l'absurda exaltació racionalista d'un sol aspecte i tipus
privilegiat de totes les persones existents en cada espai cultural
de l'entera humanitat. Aquesta exaltació unidimensional
malmet la intel·ligència i els sabers ancestrals
i presents sobre la globalitat i harmonia humana, font de tot
progrés real i fecund; redueix l'home a una sola façana,
empobrint-lo en les seves relacions integradores i generant conflictes
innecessaris.
Les persones assenyades han de cercar infatigablement que la societat
humana no margini cap persona. Cada persona -individual, nacional,
col·lectiva- és singular i plena de capacitats innates
i adquiribles. Marginant-la, les pot arribar a perdre quasi totalment
i amb aquesta pèrdua s'empobreixen, també, les altres
persones.
Tot intent d'harmonitzar els tres tipus de persones ha de reconèixer
que la manifestació de cada una d'elles en actes elementals,
(de clara discontinuïtat), considerada superficialment, ofereix
una visió de desordre i caos. Aquesta aparença no
nega, però, que es doni, amb certa continuïtat històrica,
una espècie d'acció conjunta lliurement integradora
de totes les lliures iniciatives i actuacions personals elementals.
Versió 30 de gener del 1988.