1.1.2. Persona.

L'especificitat de l'ésser humà, allò que el fa persona, és fonamental per definir la persona i els seus trets més importants: esperit transcendent, singularitat, llibertat.

El mot persona, d'origen llatí, està compost etimològicament de per, adverbi que adherit a un verb el qualifica en el sentit "d'alt i just", i de sonare, verb, que significa "cantar, sonar...". Persona és, doncs, "tot ésser capaç de cantar just i alt la seva espontaneïtat vivent" si se'l deixa moure en un clima comunitari de plenes llibertats concretes; si se'l deixa aprendre a sentir, a reflexionar, a decidir i a expressar-se segons la seva pròpia naturalesa, la seva pròpia vocació i harmonia; si se li permet, en definitiva, viure cara endins (felicitat noümènica) i cara enfora (creativitat fenomènica).

La felicitat noümènica -o sigui en esperit pur-, és radicalment lliure de tot determinisme físic i de tot condicionament fenomènic. La creativitat fenomènica, neix de la pròpia i ben lliure transcendència i felicitat noümènica: sense entera llibertat d'esperit no hi pot haver creativitat fenomènica, no pot sorgir la vocació de transformar el món fenomènic a favor de la pròpia nació hereditària (entesa, aquesta, des del sentit més restringit al sentit més ampli de tota l'evolució humana fins als nostres dies).

El terme "persona", normalment hom el relaciona amb la "màscara" que s'emprava a Grècia i a Roma per a ampliar el so de la veu dels actors (personatges). Conseqüentment, "persona" s'ha interpretat com el rol que juguen els éssers humans en la societat. Però, no podria ser que aquest sentit de "màscara que amplia el so" sigui la conseqüència, i no la causa, del sentit etimològic suara citat.

Una definició més precisa -no etimològica- de "persona" seria la de "qualsevol ésser animal mamífer gregari superior, singular en el seu psicosoma, dotat d'esperit transcendent, més singular encara". Aquesta definició és, doncs, exclusivament aplicable a la crono espècie "home". L'autosingularitat de cada persona és un tret distintiu del seu ésser. Cada persona és singular en ella mateixa, i irrepetible tant en la seva globalitat, com en tots i cadascun dels seus elements psicosomàtics i espirituals. La persona no està, doncs, totalment determinada (ni genèticament, ni ambientalment, ni socialment), sinó que és capaç de llançar-se lliurement cap a un més enllà de la seva realitat de cada instant de vida interior (insistent), i de cada circumstància de vida exterior (existent).

És aquesta possibilitat de llibertat més enllà del determinisme, que anomenem esperit ètic-transcendent. Aquesta llibertat és el tret distintiu que diferencia radicalment una persona d'un altre animal qualsevol. I és aquest lliure esperit ètic-transcendent el que inspira totes les lliures creativitats i creacions fenomèniques-socials en l'evolució cultural de l'home.

El que ens fa persona és l'esperit ètic-transcendent. Aquest esperit, a partir de la consciència ètnica, té com a seqüència espontània la sociativitat lliure. L'esperit sociatiu (segon) -enterament lliure en les seves motivacions, afinitats i eleccions interpersonals-ètiques- és el que empeny la creació de les societats humanes fenomèniques, exclusives, doncs, en l'home i úniques en ell dins el regne animal. Parlar de "societats animals en espècies no humanes" és, com veurem, confondre d'una part, gregarismes instintius i d'altra part "societats d'origen exclusivament espiritual-ètic". Els gregarismes instintius, si bé són molt complexos i de grau elevat, no varien, però, pràcticament en cada espècie des dels seus orígens. Les "societats d'origen exclusivament espiritual-ètic" són, en canvi, enterament lliures en llur rapidíssima evolució històrica i són, doncs, exclusives de l'"home".

En el llenguatge corrent, "persona" és el contrari de "cosa". Per evitar de "personificar les coses" i "cosificar les persones", cal delimitar què és què i qui és qui. Per exemple, la malaltia és una "cosa", mentre que el malalt és una "persona" ben concreta. Malgrat la malaltia que el pugui afligir el malalt no ha d'ésser tractat com una "cosa". En un altre camp, el "treball", els "capitals", els "invents" i les "empreses" són "coses"; els treballadors, els inversors, els inventors i els empresaris són "persones".

La separació radical entre les "persones" i llurs "coses" permet precisar el camp d'actuació del que correntment s'anomena ciència. La ciència, amb totes les seves implicacions tecnològiques, s'ha de limitar a governar les coses, automàticament, telemàticament... i, encara que sigui un pleonasme, cibernèticament, al servei de les persones. La ciència emprada per a "governar les persones", les cosifica i les fa objecte de poder. (Vegeu, govern -cibernètica- i comandament -arquia).

La persona així definida, no és, legítimament, subjecte actiu de poder sobre altres persones, ni tampoc no pot esdevenir objecte de poder, exercit sobre ella, per d'altres persones. En l'era patriarcal i bèl·lica (avui extesa a tot el món), la persona és exclusivament subjecte actiu de pacte social convingut lliurement. Sense aquest lliure pacte social no hi pot haver pau espontània (pax=pactum).

Versió gener del 1988.