L'ésser humà és un ésser
animal dotat, com a tret específic, d'esperit creatiu.
La paraula home, d'origen llatí, prové d'humus:
terra. Moltes mitologies primitives expliquen l'origen terraqui
de l'home, nascut i format de (la) terra.
Actualment el mot "home" és
emprat per a designar alhora l'espècie i el mascle d'aquesta
espècie. Això crea una confusió lingüística
marginadora de la femella de l'espècie "home":
la dona. "Dona" que prové de domina (senyora)
manté la igualtat amb dominus (senyor). Aquesta dificultat
històrico-lingüística de moltes de les llengües
modernes encara no té una solució satisfactòria.
En aquest sentit, sempre que emprarem el mot "home"
ens referirem al conjunt de l'espècie que inclou mascle
i femella. Generalment, però, intentarem emprar el mot
persona, ja que aquest terme no solament considera el mascle i
la femella de l'espècie "home", sinó que
inclou els seus diferents tipus: persones individuals, persones
nacionals-comunitàries i persones socials-col·lectives
(vegeu persona).
És a dir, reservarem "home"
per a designar l'espècie animal. I emprarem "persona"
per expressar la totalitat del ésser humà i de les
seves manifestacions. Dit d'una altra manera, "home"
designa l'ésser animal i "persona" expressa l'ésser
animal-espiritual.
L'home, de sempre, ha estat considerat formant
part del regne animal. Etimològicament, animal és
"tot ésser que té ànima". Així,
doncs, tots els animals, per definició, tenen ànima;
són éssers animats, com a contraposició als
éssers inanimats. Tot i que ànima, psiqué
i esperit són sinònims de "vent", només
l'evolució semàntica ha igualat els dos primers
mots i ha donat un significat totalment diferent a la paraula
"esperit".
La nostra espècie, essent animal, ho és d'una manera,
en certs aspectes, molt distinta. Les interdisciplines que actualment
cerquen d'explicar hipotèticament la vida dels nostres
avantpassats accepten, cada dia més, l'especificitat distinta,
àdhuc dels homínids més primitius, enfront
de les altres espècies de primats.
La nostra espècie només ha fet progressos culturals
perquè l'esperit dels primers homínids estava espontàniament
obert a l'invent i a l'empresa productora a favor de tota la comunitat
genètica. Allós que aprenia ho feia per la seva
pròpia capacitat. Avui, posem per cas, certs ximpanzés
són ensinistrats amb molt d'esforç perquè
facin una cosa determinada, gràcies a la dedicació
de l'entrenador. L'espècie humana no tenia, ni té,
cap mestre exterior a ella mateixa, i aquest és, precisament,
el seu tret distintiu, s'anomeni com es vulgui.
Versió gener del 1988.
