Capítol 18. La utopia llibertària.

1. Estructures opressores i estructures llibertàries.
2. La societat postlògica.
3. La societat ecològica.
4. La societat pacificada.
5. El socialisme anàrquic.

Podríem resumir el conjunt de propostes presentades en tres apartats:

Totes aquestes nobles aspiracions són avui dia sostingudes per multitud de moviments socials i polítics: pacifisme, ecologisme, no-violència, socialisme llibertari... Però restaran sempre en el terreny de l'utòpic-irrealitzable mentre no parteixin de la base d'unes estructures socials radicalment diferents de les actuals.

1. Estructures opressores i estructures llibertàries.

La hipòtesi de treball que sostenim referent a la societat i a la seva evolució participa del materialisme històric de Marx. Efectivament, sostenim que, en la vida i evolució de les societats, existeixen unes estructures de base que condicionen tota la resta de l'edifici social.

Per a Marx, aquestes estructures s'identificaven amb les relacions de producció; no volem pas negar-ho, però afegim que hi ha una altra estructura, potser encara més determinant, a la qual ningú no ha fet mai atenció, però que pot constituir un desllorigador molt eficaç de tots els processos socials: ens referim a l'estructura monetària.

En l'actualitat, tant la societat anomenada capitalista com l'anomenada comunista, comparteixen el mateix tipus d'estructura monetària: la moneda anònima. Tal com hem vist en el capítol 2, la moneda metàl·lica concreta o moneda anònima és irracional i, doncs, perturba el mercat enlloc d'ajudar-lo a assolir un equilibri dinàmic. Però a més a més, per ser anònima, impersonal i irresponsabilitzadora, també és socialment pertorbadora: és la font de tot poder sobre les persones, de tota plutarquia, i és l'instrument de tota corrupció i de tota opressió.

La desaparició de la moneda anònima, i la seva substitució per un sistema monetari omniinformatiu, omnipersonalitzant i omniresponsabilitzador, significa l'establiment d'una estructura monetària bàsicament clarificadora i llibertària, contrària essencialment a tot poder plutàrquic, i potenciadora de les llibertats concretes de cada persona.

Només a partir d'infraestructures llibertàries, i més concretament, de l'estructura monetària, podran les superestructures esdevenir alliberadores per als homes: podrà la utopia esdevenir realitzable.

No pretenem, en aquest capítol, de definir una societat utòpica, ja que aquesta, per ser lliure, és totalment imprevisible. Però sí que volem donar algunes indicacions de com, sobre les estructures socials anteriorment recapitulades, poden començar a posar-se en pràctica algunes de les aspiracions més sentides en els nostres temps.

2. La societat postlògica.

Ens hem referit explícitament, en el capítol 13, a la imperialització de la informació analítica-estadística sobre mercat i societat monetaris, obtinguda a través de la xarxa monetària telemàtica.

Però, en realitat, tot tipus d'informació, i no únicament la monetària, serà imperialitzada, així com tots els seus mitjans tècnics. Efectivament, dintre del servei liberal de l'educació i instrucció permanents, s'iclouen totes les formes d'edició i premsa hagudes i per haver: gràfiques, visuals, auditives, audiovisuals... Els professionals de la premsa i l'edició seran considerats professionals liberals i, doncs, els seus serveis seran gratuïts.

Per altra banda, la revolució informàtica fa que, actualment, la tecnologia telemàtica sigui cada cop més el suport de tota transmissió, arxiu i tractament d'informació (a través de telèfon, televisió, teletext, telecòpia..., bancs de dades..., ordinadors...). I ja hem dit que aquestes tecnologies seran considerades com a servei públic i, doncs, seran imperialitzades i d'accés gratuït. Actualment, la telemàtica és una hiperlògica, és a dir, una exacerbació, una exageració, una primacia absoluta dels processos lògics; però cal arribar ràpidament a una postlògica, que no és sinó una tecnologia telemàtica a l'abast de tothom, prou evolucionada per a poder dialogar amb l'usuari en llenguatge ordinari i, doncs, adaptable a qualsevol nivell de cultura i de formació. Quan tothom pugui servir-se de la telemàtica amb total simplicitat, facilitat, naturalitat i comoditat, haurem arribat a l'era postlògica. No cal que tothom sigui entès en lògica ni en informàtica; amb uns pocs especialistes n'hi ha prou. Només cal que tothom sigui capaç d'utilitzar-la amb lucidesa, comprenent que es tracta d'un mer instrument auxiliar, igual com hom utilitza un martell, unes tisores...

La liberalització de la informació suposa la seva lliure circulació, sense cap mena de restricció, control ni censura. Cal únicament protegir el secret professional i industrial, i la intimitat i privacitat de cada persona. Fora d'això, tothom és lliure d'expressar la seva opinió responsable, i tothom té accés a la totalitat de la informació circulant.

La llibertat de circulació de la informació és una força molt poderosa de culturalització. La informació i el saber són factors essencials i indispensables per a l'autodesenvolupament de cada persona, de cada societat, de cada cultura. Si es posen a disposició lliure i gratuïta de cada una d'elles, el progrés i la dinàmica originats seran espectaculars.

3. La societat ecològica.

La vida en harmonia amb la natura, el respecte de l'ambient natural, el retorn a formes de producció artesanals que primin els criteris de qualitat per sobre dels de quantitat, la vida en petites comunitats i la desaparició de les ciutats-monstre..., tots aquests són objectius que només podran anar-se assolint, de mica en mica, en el si d'una societat culta, responsable i rica.

Una legislació adequada, certament, hi pot fer molt. Com ja hem anunciat en el capítol 15, a partir d'unes lleis mínimes de l'Estat, els gremis elaboraran estratègies ecològiques de producció, que totes les empreses hauran de respectar. La municipalització del sòl constitueix un instrument utilíssim de cara a una política urbanística i territorial eficaç. Els crèdits comunitaris preferencials poden ser una arma molt important de cara a afavorir estratègies de producció que es considerin interessant: ús d'energies naturals, empreses de talla reduïda, recerca de qualitat òptima...

Ara bé, per tal que les relacions de l'home amb la natura canviïn de sentit, passin de l'actual orientació possessiva i destructiva a una orientació de respecte i admiració, cal un canvi radical de mentalitat, que requereix temps, i que no es pot improvisar per llei. És aquí que les estructures socials llibertàries poden ajudar a accel·lerar el procés. Una societat clara i transparent, monetàriament responsabilitzada, amb molt de temps lliure, amb abundància productiva i amb una gran solidaritat comunitària envers els que la necessiten, és una societat que no posa traves a les idees, als experiments socials, que no condiciona les mentalitats sinó que les deixa lliures i les ajuda en les seves iniciatives, i que, per tant, promou la mutació i la transformació social.

4. La societat pacificada.

La guerra no és un fet connatural a l'home, que es dedueixi necessàriament de la seva naturalesa. Al contrari, la guerra té un origen històric i, per tant, pot tenir també una fi històrica.

Sembla que els enfrontaments violents i organitzats entre grups humans existeixen únicament a partir del moment que existeixen poblacions sedentàries amb capacitat d'acumulació de béns utilitaris (això representaria, aproximadament, uns 10.000 anys abans de la nostra era). En les zones en què, per algun motiu, sobrevé una escassedat de recursos, proporcionalment a la població, s'esdevenen els primers enfrontaments amb objecte de saquejar els rebosts dels més afavorits.

De totes maneres, aquestes situacions semblen més aviat excepcionals, predominant les relacions pacífiques entre grups. Fins a l'edat dels metalls, en què es fabriquen les primeres armes declaradament bèl·liques (en metall), i què es posa ja de manifest una clara jerarquització social, sembla que no es pot parlar pròpiament de guerra en tota l'extensió del mot.

Amb l'aparició de la moneda anònima, comença una etapa qualitativament diferent en la història de la guerra, ja que a l'exercici de la força bruta s'hi afegeix l'exercici del poder subtil, molt més antillibertari que l'altre.

Com a generalització vàlida per a totes les etapes, però, podem dir que la guerra és sempre la resposta a una situació social de compressió antillibertària -ja sigui aquesta resposta espontània, o provocada i canalitzada pels interessos d'un poder imperialista-. Per aquest motiu, la desaparició de la moneda anònima en primer lloc, i la construcció d'estructures socials llibertàries en tots els àmbits, en segon lloc, ha de constituir el primer pas cap a una progressiva pacificació de la societat.

En l'interior de cada imperi, la Justícia ha de jugar el paper principal en aquesta tasca de pacificació, ja que ella, a través de la seva actuació serena i objectiva, per omnidocumentada, és l'encarregada de pacificar tots els conflictes i confrontacions que vagin sorgint.

A nivell del concert mundial, la situació està avui dia caracteritzada per l'anomenat armamentisme: sota pretensions falsament estratègiques-defensives, l'armamentisme en cobreix els interessos plutàrquics i opressors dels imperialismes actuals. L'única sortida viable per a un imperi que es vulgui escapar d'aquesta situació, consisteix a:

Molt més enllà encara que els ideals fins aquí esmentats, estan els ideals del socialisme anàrquic: la desaparició de qualsevol mena d'arquia o comandament social, i la desaparició de qualsevol diferència de riquesa i prestigi social entre les persones.

De moment, aquests dos ideals romanen encara en el terreny de l'utòpic irrealitzable, ja que impliquen uns canvis molt profunds, no només en les estructures socials, sinó fins i tot en les mateixes estructures genètiques-hereditàries de l'home.

De totes maneres, nosaltres hem proposat dues mesures fonamentals que van precisament en aquesta línia: primer, la reducció i limitació constitucionals de tota arquia; segon, la distribució de finances al consum per a tots els ciutadans, equitativament, segons les seves necessitats materials més peremptòries, i amb una igualtat total d'accés als recursos culturals.

No volem fer de profetes, però creiem que aquestes mesures poden constituir una base ferma a partir de la qual la societat pot anar evolucionant cada cop més llibertàriament: els punts d'arribada d'aquesta evolució, són insospitables i inimaginables.