Agustí Chalaux de Subirà.
(Sant Genis dels Agudells, 1911 - Barcelona, 2006).
Vaig néixer a Sant Genís dels Agudells,
un petit poble de 15 habitants, a prop de Barcelona, el 19 de juliol
del 1911.
El meu pare era un industrial francès que
tenia una fàbrica de tints de llana al carrer dels Almogàvers,
a Barcelona. La mare procedia de la família dels Subirà,
de tradició carlina catalana.
Als quatre anys em portaren a l'escola Montessori,
una de les primeres que s'obriren a Europa.
Els meus amics eren els obrers de la fàbrica.
Com que hi vivíem al damunt, hi jugava tot sovint.
De petit, vaig començar a sentir parlar
d'en Joan Bardina, conegut del meu pare. Ell l'ajudava a fer front
als deutes que sovint generaven els seus experiments escolars, com
el de l'Escola de Mestres. Personalment, però, no vaig conèixer
mai en Joan Bardina.
Als nou anys, els pares m'enviaren a França
a estudiar. Vaig restar a Toulon fins acabar el batxillerat.
Als
14 anys vaig conèixer al banquer Horace
Finaly. Estava passejant quan vaig veure anunciada una conferència
sobre El rol dels banquers en la societat. Vaig entrar. La
sala era plena de senyors amb grans barbes. Quan Finaly acabà
la conferència sol·licità la intervenció
del públic. Vaig demanar la paraula però, com que
quasi no se'm veia, em van fer enfilar en una cadira. En Finaly
va dir que m'atendria personalment al final de la reunió.
Aquest fet fortuït va ser l'inici d'una amistat que durà
uns 14 anys. Periòdicament em trobava amb en Finaly i ell
em contava experiències, fets, coneixements, informacions...
sobre la seva vida i sobre la seva professió: el desconegut
món intern dels banquers. Em deia: quan tu comprenguis
i sàpigues què fer de tot el que jo et dic, no m'inquieta
gens; farà temps que jo «serai chauve» (faré
malves).
Tres anys després d'aquell encontre, en
una de les entrevistes periòdiques, ocorregué un fet
cabdal. La cita era a dos quarts de nou del vespre al despatx d'en
Finaly. En arribar, un atent servidor em féu avinent que
a monsieur Finaly li sabia molt greu de no poder atendre'm
immediatament, perquè tenia una reunió important.
Em pregava que el volgués esperar a la biblioteca.
De primer vaig entretenir-me consultant llibres.
Després em vaig asseure a la seva taula-despatx i maquinalment
vaig confirmar que hi havia calaixos oberts. El rau-rau del
fons de l'ànima no impedí la meva ardidesa de regirar
els calaixos. Tot estava molt ordenat en carpetes ben titulades,
unes més interessants que d'altres. La meva astúcia
d'adolescent prenia precaucions per conservar l'ordre de les carpetes.
En el fons del calaix de baix de tot vaig trobar una carpeta confidencial.
Vaig llegir el seu contingut sense entendre-hi gran cosa. Era
bastant nou per a mi. Es tractava de l'informe d'una reunió
important celebrada a París l'any 1919. Recordo que els components
exclusius de la reunió eren J.P. Morgan, sir Henry Deterding
i Finaly com a amfitrió. En la reunió hi participaven
ells sols, però, de tant en tant, cridaven diferents experts,
el nom dels quals no recordo, i els demanaven aclariments. Allò
que més m'interessà fou un resum que hi havia a l'acabament.
El resum contenia dos punts:
Primer. Segons els experts, però
també segons opinió general dels grans economistes
d'abans i de durant la guerra de 1914, les existències d'or
només permetien de cobrir les despeses bèl·liques
durant tres mesos. Per a superar aquesta dificultat els banquers
internacionals havien suggerit als governs l'abandó de la
convertibilitat en or dels respectius papers-moneda, si més
no a l'interior de cada Estat.
Segon. Si el paper-moneda, desvinculat
de l'or, que s'havia preconitzat i realitzat durant la guerra, era
ara, un cop finalitzada, racionalitzat, permetria als banquers
internacionals i als responsables de les classes poderoses -segons
els experts- guanyar més diners que si es mantenia la moneda
desinformativa i anònima vigent aleshores i
fins avui.
Conclusió. La decisió dels
reunits fou que no els interessava racionalitzar els papers-moneda
escripturals irracionals vigents perquè, primer, de diner
ja en tenien prou i, segon, el paper-moneda irracional actual
els permetia el joc (brut) de la plutarquia mundial.
Mentre estava submergit en la lectura apassionada
d'aquest informe vaig rebre un bufetada majúscula que em
llençà a terra. Durant una estona no vaig saber què
em passava. Després, Finaly, canviant d'actitud, m'ajudà
molt gentilment a aixecar-me i em demanà perdó.
Em féu veure la meva indiscreció davant la confiança
que m'havia demostrat en deixar-me sol a la seva biblioteca
amb els calaixos oberts. M'anava dient que ni un criat seu hagués
gosat fer allò que jo havia fet. (En dubto, però segurament
ell tenia més espies a casa dels altres que a la inversa).
Després de l'incident vam sopar. Ningú
no va conèixer res de l'exabrupte de Finaly. Durant el sopar
em demanà què havia entès de l'informe.
Li vaig dir que pràcticament res.
- La paraula que més m'ha cridat l'atenció
és «plutarquia».
- A poc a poc -digué- t'ho aniré explicant.
Aquell dia no m'explicà res. Després
cauria en la temptació d'expansionar-se amb mi a propòsit
de tots aquests temes tan embriagadors. Tingué el gust d'obrir
el seu cervell més recòndit a un adolescent assedegat
que, en una fosca intuïció, havia endevinat la importància
d'uns coneixements mantinguts ocults per aquesta casta superior
dels grans banquers. Finaly em va obrir el cap amb una destral.
Juntament amb les confidències bancàries,
Finaly em transmeté elements de la tradició no escrita
de Plató. Era un home d'una gran cultura i molt influent.
D'ascendència jueva, havia nascut a Budapest en 1871 i morí
a New York en 1945. Succeí el seu pare Hugo (1844-1914)
al front de la Banque de Paris et des
Pays-Bas i en féu un dels primers bancs de negocis
de França.
J.P. Morgan -junior-, un dels que acompanyaven
a Finaly en la reunió confidencial, havia nascut a Irvington,
New York, el 1867 i morí a Boca Grande, Florida, el 1943.
Havia heretat el 1913 la direcció de la firma del seu pare
S P Morgan and Co. Durant la guerra de 1914 contribuí
amplament a sostenir l'esforç financer dels aliats. La Banca
Morgan forní un ajut preciós al govern francès
durant la crisi financera de 1926.
Sir Henry Deterding, el tercer participant, era
un important industrial holandès. Des de 1901 fou director
general de la Royal Dutch Petroleum Company d'Holanda que
s'uní el 1907 amb The Shell Transport and Trading Company
Ltd de Londres per formar la famosa Royal Dutch/Shell en concurrència
amb la Standard Oil Company de New Jersey dels Estats Units. Deterding,
nascut a Amsterdam el 1866 morí a St Moritz el 1939.
Apassionat per totes aquestes descobertes vaig
començar a estudiar Ciències Econòmiques a
París. Finaly prenia amb certa mofa els problemes que em
suscitaven els estudis, ja que considerava molt poc científics
els coneixements econòmics que impartien a la universitat.
Aconsellat per Finaly i acomplint el desig del
meu pare em vaig matricular a l'Escola de Química de Mulhouse.
En aquesta escola em van fer malbé tota la retòrica,
tota la manera de pensar idealista que jo tenia. Em van dir: els
fenòmens s'estudien amb un mètode precís, independentment
de les teves creences ètiques, dels ideals transcendents,
de les ideologies i de les passions que tinguis. Un fenomen és
un fenomen, una cosa objectiva que es pot estudiar i documentar.
Quan et centres en l'estudi d'un fenomen no has de fer altra cosa
que això. La lògica serveix per estudiar els fenòmens
i per a res més. La lògica és un camp de concentració:
que hi entres i en surts quan vols (no com la religió). Quan
surts de la lògica fes el que vulguis, per a la vida corrent
no serveix per a res. Aquesta instrucció bàsica
m'ha servit de molt.
El descobriment d'aquest mètode científic,
precís i rigorós, aplicat als fenòmens
físics i químics, em permeté començar
a enfocar l'estudi dels fenòmens socials i econòmics
amb semblant precisió i rigor.
L'intent d'aplicació d'aquest mètode
als fenòmens polítics ha estat la causa de nombrosos
conflictes. Cada vegada que he anat a un partit polític
he preguntat: Què voleu fer? M'han respost:
Volem la Justícia, la Llibertat, la Igualtat...
defensar això i allò... Jo deia: Quins
fenòmens voleu estudiar, quines solucions concretes
proposeu? No he trobat altra resposta que retòrica
i retòrica... El resultat és que tinc més
de 80 anys i he passat la vida essent un solitari que cerca,
amb l'estudi dels fenòmens humans, propostes a experimentar.
El descobriment d'aquest mètode científic,
precís i rigorós, aplicat als fenòmens físics
i químics, em permeté començar a enfocar l'estudi
dels fenòmens socials i econòmics amb semblant precisió
i rigor.
L'intent d'aplicació d'aquest mètode
als fenòmens polítics ha estat la causa de nombrosos
conflictes. Cada vegada que he anat a un partit polític he
preguntat: Què voleu fer? M'han respost: Volem
la Justícia, la Llibertat, la Igualtat... defensar això
i allò... Jo deia: Quins fenòmens voleu estudiar,
quines solucions concretes proposeu? No he trobat altra resposta
que retòrica i retòrica... El resultat és que
tinc més de 80 anys i he passat la vida essent un solitari
que cerca, amb l'estudi dels fenòmens humans, propostes a
experimentar.
Quan de tant en tant venia a Barcelona, em trobava
amb els obrers de la fàbrica i amb els del sindicat tèxtil
del Clot. Vaig conèixer en Ferriol i tota una colla de gent
molt intel·ligent. Retrobava l'ambient llibertari que de
petit havia mamat a la fàbrica. Em colpia el contrast entre
els forts ideals d'aquell moment i la manipulació dels idealismes
per una colla de realistes que en treien partit. Un obrer, a qui
deien el Jesucrist de la Rambla, em digué: Has
de buscar la manera de transformar els ideals en realitats, perquè
viure d'ideals és molt bonic però no condueix enlloc;
has de cercar com alliberar-nos totalment.
Un dia, a Palestra1,
després d'una reunió, jo i en Llopis el malo
ens declaràrem insurgents contra Batista i Roca perquè
trobàvem que Palestra volia imitar massa les joventuts txecoslovaques
que en aquell temps estaven de moda. Aleshores vàrem crear
una petita associació que es deia Via Fora. El catalanisme
del moment (Lliga Regionalista, Acció Catalana...) era burgès
i ningú no s'ocupava del poble català. Aquest poble
ple d'aspiracions llibertàries no sabia com donar-los
forma.
Disposava de la intuïció d'en Finaly
i del mètode científic de Mulhouse. Els esdeveniments
de 1936 em mostraren cruament que l'aspiració llibertària
no era suficient per a fer la revolució.
La primera cosa que vaig aprendre fou que la vaga
general fallava quan la gent havia de sortir de casa per anar a
comprar. Calia preparar la vaga general amb suficient menjar a casa
per aguantar un mes.
La segona, que hom no ha de llançar-se
a la revolució sense tenir els instruments preparats per
a dur-la a terme i sense tenir els diners necessaris per a fer-la.
Dues converses tingudes els primers mesos de la
guerra em mostraren aquesta necessitat d'una revolució ben
preparada.
La guspira em fou donada el dia que Abad de Santillán
em digué, referent a la moneda i a la banca, el mes de setembre
de 1936, exactament la mateixa conclusió que havia tret de
les meves llargues converses amb el banquer Finaly: Ja hem perdut
la guerra i la revolució per no haver sabut, des d'un principi,
dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble;
hem considerat, com uns adolescents, que les armes i la violència
ho eren tot.
Aquesta declaració d'Abad de Santillán
corroborava les paraules de l'altre dirigent de la CNT, Mariano
Vázquez: durant vint anys ens hem preparat per a obtenir
«la Lluna en un cove», ara que la hi tenim, no sabem
què fer-ne; hem estudiat i practicat tots els camins
de la revolució, però no hem previst què fer
del comandament sense traves que ens ha donat la revolució.
Aquell dia de la conversa amb Abad de Santillán
vaig decidir que estudiaria a fons el problema plantejat segons
la tècnica realista que m'havien ensenyat a l'Escola
de Química: tot fenomen podia ser dominat a través
d'una anàlisi reductora i d'una expressivitat matemàtica,
a condició de posar-hi el preu corresponent. El preu
jo estava disposat a pagar-lo amb tota la meva vida i tota la
vida de les persones que sentissin néixer en elles la mateixa
vocació de bé comú a l'enter servei de l'home.
Aquells anys vaig començar a escriure sobre
els estudis i recerques que realitzava. La majoria dels materials
es van perdre en dues ocasions. El 1939, el director de la fàbrica
cremà tots els meus papers a la caldera per evitar problemàtics
escorcolls. Quan més tard a França havia tornat a
refer nou material, vaig haver de deixar uns 20 baguls plens de
papers a casa d'un amic, dels quals mai més no he sabut res.
En la guerra espanyola vaig poder ser un observador
crític i actiu per la meva nacionalitat francesa. Col·laborava
amb els sindicalistes i feia de gerent de la fàbrica que
mai no va ser col·lectivitzada i va treballar a ple rendiment.
En començar l'any 1939, amb la imminent ocupació de
Barcelona, vaig preferir anar a París i esperar els esdeveniments.
L'inici de la segona guerra mundial m'agafà,
doncs, a París. Vaig ser mobilitzat a l'Escola d'oficials
d'artilleria. De seguida, després de l'ocupació alemanya,
el Govern d'en Petain em desmobilitzà, i de nou vaig reemprendre
els meus estudis i reflexions. Un amic de la família em convidà
a anar escriure el meu llibre a casa seva. M'hi vaig quedar nou
mesos. No feia altra cosa que pensar i repensar el problema. Al
cap d'aquest temps, una insolència em va fer fugir. Era un
poble petit i un veí em va tractar de paràsit.
Malgrat la bondat de l'amic que m'insistia a quedar-me, un altre
cop vaig haver de guanyar-me la vida, des de les 5 del matí
a les 8 del vespre, dissabtes inclosos, com a proletari conscient
i organitzat, soterrant l'estudi iniciat.
Aviat, gràcies a un anunci del diari, em
contractà un ximple amb diners que volia un secretari. Tenia
despatx, paper, queviures... sense haver de fer gran cosa. Vaig
aprofitar l'ocasió per a estudiar a fons el problema pendent.
En tornar a Catalunya, l'any 1945, vaig perdre
tots els llibres i papers. Com que el cap i la memòria funcionaven,
em vaig veure lliure de no poder ésser fidel als meus tetxos,
potser erronis, malgrat que fossin estimats pel molt treball que
hi havia posat.
Durant aquests anys era lector assidu de la Semana
Internacional que editava en Joan Bardina des de Xile. La seva
lectura m'inspirava nombroses i originals idees, moltes de les quals
encara comparteixo.
Fins al 1956 havia cregut en la violència
revolucionària. A partir d'aquesta data, amb l'ocupació
d'Hongria, i analitzant els nombrosos fracassos històrics,
vaig descobrir la inviabilitat de la violència. Amb la violència
l'Estat és pràcticament indestructible perquè
té tots els mitjans per a mantenir-se (exèrcit,
policia, diners, armes...). La meva opció és per la
no-violència intel·ligent i activa. És
a dir, la no-violència ha de fer una crida a la consciència,
a l'acció i a la intel·ligència de l'adversari;
no s'ha de limitar a fer una crida solament a la consciència,
perquè acostuma a costar molt de desvetllar-la.
A dins del sistema actual encara es pot fer política,
però cal ser intel·ligent. Normalment els que són
dins del sistema no són capaços d'imaginar-ne de nou,
ni són capaços de fer política dins del sistema.
Jo sóc un lladre d'idees. D'idees pròpies
en tinc poques perquè considero que el món és
tan vell que no val la pena trencar-se el cap intentant alguna
idea radicalment nova.
De la meva vida a Barcelona, una vegada vaig deixar
la feina de químic sobre l'any 1968, el famós any
en que tot bullia, en el què la gent volia canvis, en el
que la situació del país estava molt encotillada i
ens venien aires més frescos del nostre país veí,
França, uns quants sacerdots (obrers, monjos, rectors, canonges…)
molt preocupats per l'ambient polític i social que es respirava,
van saber aprofitar els avantatges d'una plataforma tan intocable
com era l' Esglèsia per muntar uns petits corpuscles que
se'n deien Comunitats Cristianes de Base. Cada una d'aquestes comunitats
feia el que podia, unes més sociabilitzades, d'altres més
polititzades i d'altres preocupades pel tema purament religiós.
Cada comunitat tenia un coordinador alhora transmisor d'allò
que en podriem dir «la cúpula» la qual es va anar
fraccionant en: Solidaritat, La misa per a tots, La Universitat
del Carrer i d'altres més polaritzades.
En la Universitat del Carrer que posteriormentet es va oficialitzar
l'organització con Institut de Cultura Popular ja que no
es va acceptar el terme d'«Universitat», on un seguit
de conferenciants i tertulians, amb títol acadèmic
o sense, posaven a l'abast dels assistents els coneixements que
havien adquirit o creat, sobre temes molt diversos i que, en aquells
temps del franquisme, era difícil de trobar-los en altres
llocs. Jo la freqüentava molt i alguna vegada vaig intervenir
com a conferenciant.
Durant alguns anys aquestes reunions i tertúlies van ser
acollides a la sala Claret, bon aixopluc, puix no es podien fer
reunions de més de tres persones sense permís de l'autoritat
i, és clar, mai ningú no va demanar cap permís.
En arribar la democràcia i obrir-se altres fòrums,
com els ateneus populars i associacions de diferents tendències,
es va considerar aquella una etapa acabada i les persones més
emblemàtiques en especial l'Oriol Albó, Canonge del
Camerun, que en aquell moment, residia a Barcelona i en Lluís
M. Xirinacs ex senador per Barcelona, ambdós en varen donar
tot el seu suport al meu projecte al que es varem incorporà
posteriorment. Per tirar el projecte endavant varem crear el Centre
d'Estudis Joan Bardina, una associació sense ànim
de lucre que es fundà el 25 d'octubre de 1984 amb els següents
socis fundadors Agustí Chalaux de Subirà, Xavier Espar
Ticó, Magda Grau i Figueras, Lluís Maria Xirinacs,
Laura Fusté i Dalmases, Joan Parés i Grahit, Martí
Olivella i Solé, Catherine Sallarés Gegu, Miquel Chicano
Colodrero, Enric Suárez González, Manuel García Sanz, Joan
Verdura Pons i Jordi Via Llop. El nom del Centre és deutor
del pedagog i mestre de mestres Joan Bardina i Castarà (Sant
Boi de Llobregat 1877 - Valparaiso 1950) que a més de revolucionar
la pedagogia catalana de principis del segle XX, va ser un cercador
i suggeridor de nous camins socials, econòmics i polítics.
A aquest projecte s'hi afegiren els meus amics, col·laboradors
i diverses persones interessades en l'estudi i l'aprofundiment de
les meves teories proposades. Molts dels treballs que s'hi varen
endegar foren subvencionats pel mecenatge d'uns quants dels meus
amics i altres.
El centre de treball es va instal·lar
al carrer d'Almogàvers 43, a l'antiga fàbrica
de la meva família, la qual posteriorment fou expropiada
en benefici del Parc de l'estació del Nord.
En els tres cursos previs a la fundació del Centre (1981-1984)
la l'escola AHIMSA (carrer Mistral), dirigida per en Lluís
M. Xirinacs en vam invitar a donar una classe setmanal, el primer
any sobre la moneda telemàtica, el segon sobre la prehistòria
i la història de l'economia i el tercer sobre una possible
Constitució (Decrets - llei) renovadora. En aquests temps
freqüentava un grup de joves a l'«ajuda» dels
caputxins de Sant Pere més baix. Allà vaig conèixer
la Magda Grau, gran estudiosa dels meus projectes que per això
estudià la carrera d'economia i va escriure el llibre
Assaig sobre moneda, mercat i societat, editat per el nostre
centre.
L'any 1979, quant freqüentava el Club d'amics
de la Unesco vaig conèixer a en Joan Parés Grahit, que
ràpidament va esdevenir amic i secretari col·laborador
en la realització dels cursos que es feien a Ahimsa. Posteriorment
va ser un dels fundadors del Centre Bardina i el meu metge homeòpata.
En Lluís M. Xirinacs va basar els aspectes
econòmics de la seva tesi doctoral «Un model global
de la realitat», en les fórmules econòmiques
de format i pretensió científiques de les quals jo
em sentia orgullós.
L'objectiu de la associació es la de desenvolupar estudis
i propostes que ajudin al disseny de models de solidaritat i convivència
humana. Les investigacions en curs, plantejades per mi des de fa
molts anys, giraven entorn dels següents punts:
- Aplicació de l'«empirisme fenomenològic
experimental» als fenòmens socials, econòmics
i polítics, susceptibles de ser analitzats lògicament
i experimentats tècnicament, cara a cercar estructures
afavoridores de les llibertats concretes.
- Elaboració d'una terminologia unívoca
-imprescindible en tot tractament «científic»
dels fenòmens- segons l'estudi del significat original
de les paraules i llurs derivacions (semi -etimo-lingüística).
- Estudi interdisciplinar de les diferents etapes
de la història natural, especialment la humana, com a marc
per a compendre els conflictes socials i mercantils actuals.
- Estudi sobre el determinant tema utilitari en
la història: economia, invent, empresa, capital, mercat,
treball, moneda, ecologia...
- Estudi i propostes sobre racionalització
de la moneda, per a convertir-la en un instrument responsabilitzador,
omniinformatiu i, doncs, intracomptable, del mercat i de la societat
(«factura-xec telemàtica»).
- Estudi de les possibles conseqüències
socials que es deriven de la reforma monetària telemàtica:
arxiu telemàtic de dades personals sota protecció
d'una Justícia independent de l'Estat, simplificació
fiscal, omnicomptabilitat, mercometria exacta, ciència
econòmica experimental...
- Elaboració de propostes sobre:
- «Lliure mercat clar i societat transparent».
Evitar que el «diner mercantil» es transformi en «diner
de corrupció i de poder» i impedir la mercantilització
de les vocacions i institucions liberals.
- «Dialèctica entre
«arquia i anarquia»». Precisar les funcions dels
òrgans de comandament social a tots els nivells, per a
impedir-ne la transformació en poder contra les persones
individuals, socials i nacionals.
- «Dialèctica entre bé privat i bé
comú». Formulació de la hipòtesi del
«bé comú mercantil» tècnicament
experimentable amb la «factura-xec telemàtica».
- Estudi d'estratègies de consecució
de les propostes formulades.
Nota:
1Entitat
catalanista fundada a Barcelona (1930) per un grup d'amics de
Josep M. Batista i Roca. De caràcter educatiu i patriòtic,
organitzà cursos d'història, literatura, cercles
d'estudis de dialèctica, etc.
