Fou Horace Finaly l'últim gran banquer?
Volem
presentar un autèntic banquer, potser l'últim a l'Estat francès
que va poder desplegar tota la seva personalitat, imposant la seva política
i la filosofia dels seus negocis a través de l'enorme poder de què
disposava el banc que dirigia. Ens referim a Horace Finaly, director general
del Banc de París i dels Països Baixos.
El seu pare, Hugues Finaly, va néixer a Budapest el 13 de juliol
de 1844. Israelita, molt aviat va introduir-se als cercles financers internacionals,
i gràcies a la influència del seu cosí, el baró
de Landau, es va beneficiar de la protecció de Rothschild.
Hugues Finaly va arribar a l'Estat francès a començaments
de 1880 i ben aviat es va introduir en negocis francesos. Freqüentava
els dirigents de la banca francesa i italiana, i quan aquesta es va fusionar
amb el Banc de Descompte de París per fundar el Banc de Dipòsit
i Amortitzacions, Finaly hi ingressà com a director-administrador.
En desaparèixer el Banc durant la crisi de 1882, Hugues Finaly es
dedicà a la posada en marxa de la Companyia Financera i Comercial
del Pacífic, sota l'ègida del Crèdit Industrial i
Comercial. A aquesta Companyia va dedicar una activitat sostinguda durant
diversos anys, i n'assumí també la liquidació.
Va ser durant el curs d'aquest negoci que Hugues Finaly va entrar en
contacte amb el Banc de París i dels Països Baixos, formant
uns llaços que ni la mort no havia de trencar, ja que Hugues Finaly
es va perpetuar en el seu fill.
El 28 d'agost de 1890 Hugues Finaly obtenia la nacionalitat francesa
per a ell i la seva família. El terreny que trepitjava es feia així
definitivament sòlid, i Finaly participà en diverses creacions,
com la Companyia Francesa de Metalls, successora de la que s'havia enfonsat
amb el crac del coure, la Societat Comercial Francesa de Xile, reminiscència
de la Companyia Financera i Comercial del Pacífic, la Societat Francesa
de Perforacions Mineres... Finalment, el Banc de París el va enviar
a presidir la Banca Comercial Italiana.
La carrera d'Hugues Finaly va ser pròspera, però sense
gran brillantor. Com tots els pares els fills dels quals posseeixen una
vocació excepcional, sembla que la seva única missió
en el món hagi estat la de donar la vida al seu fill.
Horace Finaly, nascut el 30 de maig de 1871 a Budapest, va cursar els
seus estudis al Lycée Condorcet. En retòrica i filosofia,
els seus condeixebles foren literats de la talla de Fernand Gregh, Robert
de Flers, Marcel Proust. La llicenciatura en dret va completar la seva
formació. Després va complir el servei militar en el 54è
Regiment d'Infanteria a Compiègne, amb la qual cosa concloguè
el primer acte de la seva jove existència. Els negocis i la banca
havian de constituir els seus nous dominis, on es representarien els actes
següents. Hugues Finaly el va retenir amb ell durant alguns anys,
per tal d'iniciar-lo en els arcans de les finances, i va fer pel seu fill
el que ell creia que era millor, és a dir, el va fer ingressar el
17 d'abril de 1900 al Banc de París i dels Països Baixos.
Horace Finaly complia llavors els 30 anys. Era ja un personatge molt
complet, un israelita de l'Europa central imbuït de cultura francesa,
alhora greu i subtil, que acomodava l'autodomini a la violència
i posseïa, com tota naturalesa fora de sèrie, una reserva de
recursos insospitats que emprava en el moment adequat.
La carrera d'Horace Finaly al Banc de París va ser extremadament
ràpida. El 23 de desembre de 1902 va ser nomenat apoderat, i el
Banc li va confiar algunes missions a l'estranger. Així, Horace
va preparar, negociar i concloure els emprèstits búlgars
de 1902, i els noruegs de 1904.
Tres anys més tard, Horace Finaly era nomenat subdirector. El
seu paper al Banc era cada cop més ampli, i els seus viatges el
portaven per tota Europa, a l'Extrem Orient, i a Amèrica. Un periple
d'estudis el va dur al Japó i als Estats Units precisament el 1907,
és a dir, l'època en què una forta crisi sacsejava
els Estats Units i els seus països deutors. Finaly no hi va poder
fer res, però es va adonar de la situació i en va saber treure
partit. A ell es deu, ja en funcions de director, la constitució
del Banc Franco-Japonès, del qual fou administrador. A més,
va pertànyer al consell de la banca privada, del Banc del País
del Nord i del Banc Comercial Italià, on va rellevar el seu pare
amb un interval de 20 anys.
El paper que fins aleshores havia jugat Finaly a la banca, tot i que
no era despreciable, tampoc no era més que el propi d'un càrrec
elevat. Pero la guerra havia de tenir per a ell grans conseqüències.
D'una banda Finaly es va consagrar a la lluita econòmica contra
Alemanya, i d'altra banda, va contraure matrimoni. Sense ell, la Companyia
Nacional de Matèries Colorants no hauria vist la llum. Els seus
objectius eren molt ambiciosos, ja que en un futur pròxim pretenia
abastir la Defensa Nacional dels productes químics exigits per les
operacions militars, i a llarg termini aspirava a conquerir el mercat mundial
de matèries colorants, dominat per la Badische Aniline.
Pel que fa al seu matrimoni, el va afectar en el més íntim
del seu ser. Amb Marguerite Aslan es revela sota la seva màscara
d'home greu i impasible un pou profundíssim de tendresa.
Durant la guerra, Horace Finaly es va dedicar a nombroses empreses en
els països neutrals, per a aconseguir els mitjans financers que exigia
l'avituallament de la població francesa en territori ocupat.
El final de la guerra el va dur al punt culminant de la seva carrera,
i li va proporcionar un gran dolor. En efecte, en acabar l'any 1918, Thors,
un dels promotors més antics del Banc de París, va renunciar
al seu càrrec de director general, el qual es va confiar provisionalment
a Finaly, fent-se definitiu el nomenament el 7 d'octubre de 1919. Però
va desaparèixer també la Sra. Finaly, i la pena per la seva
esposa va dictar sobre le seva tomba aquesta inscripció: «Dilectissima
Margarita Suae Çoniux Memor D.D.D.».
El gabinet de treball que ocupava Finaly en el Banc era l'antiga sala
de l'alcaldia del districte segon, on va tenir lloc el matrimoni civil
de Bonaparte amb Josefina de Beauharnais. Singular coincidència
per a qui recordi les concepcions oligàrquiques i l'opinió
autocràtica de Finaly.
Els grans bancs compten amb un Consell d'Administració que escull
el Director General. Però quan el director general posseeix una
personalitat de gran volada, és aquest qui inspira, orienta i de
vegades domina el Consell d'Administració. Això és
el que va succeir amb Finaly.
Una de les seves primeres preocupacions consistí a assegurar-se
la continuïtat del seu banc al Marroc, ja que si Lyautey va fer el
Marroc militarment i políticament, el Banc de París el construí
econòmicament. Després s'aplicà a estendre la influència
del banc en diverses direccions; ja fos creant bancs nous com el Banc dels
Països de l'Europa Central, ja fos introduint-se en bancs ja existents,
com la banca francesa i italiana de l'Amèrica del Sud, el Banc Otomà,
el Banc de Síria, ja fos coadjuvant a la reorganització d'entitats
com la Banca Industrial de Xina.
Finaly no havia oblidat el projecte que havia traçat en crear
la Companyia Nacional de Matèries Colorants. Però en aquesta
ocasió la sort li va ser adversa. La Companyia va rivalitzar tan
amistosament amb la Badische Aniline, que enlloc d'aniquilar-la va acabar
per associar-s'hi. Finaly no va perdonar mai als industrials francesos
la seva indolència, i no va tolerar mai la ingerència de
grups nacionals industrials en el Banc.
No obstant, va treballar sense descans en l'enfortiment del domini del
Banc en certs sectors de la indústria, així com en la indústria
elèctrica i els seus derivats, mitjançant la Companyia General
d'Electricitat o la Companyia General de T.S.F.
El Banc de París s'havia de convertir amb Finaly en la primera
banca petrolera. Si bé Finaly intuïa la creixent importància
assumida per l'or negre en l'economia moderna, no ignorava tampoc la importància
de l'instrument de penetració representat per a Anglaterra pel grup
Royal-Dutch-Shell, que comptava amb el recolzament del Banc Lazard. Finaly
resolgué llavors, per a contrarrestar el que considerava com una
amenaça, dirigir-se als americans i concretar una aliança
amb la Standard Oil. Així va néixer la Standard Franco Americana
(49 per cent Standard Oil, 51 per cent Banc de París), de la qual
sorgiria més tard la Esso Standard.
L'envergadura d'aquesta iniciativa era inmensa, i sens dubte va constituir
un acte d'alta política internacional.
No obstant, Finaly no s'interessava per la política internacional;
la política interior era l'objectiu de la seva atenció. Per
gust, i per necessitat. Un banc important i, sobretot, un banc de negocis,
no pot ser «apolític». Finaly s'havia inclinat cap a
la dreta, i després es va orientar cap a l'esquerra. Leon Blum era
amic seu des de l'adolescència. Painlevé s'havia introduït
en la seva intimitat. Herriot escoltava els seus consells. Es va pretendre
que el Banc de París havia finançat, si més no en
part, el càrtel de les esquerres. El cert és que el 1925
Finaly va ocupar un despatx en el Ministeri d'Hisenda, molt proper al del
Director del Moviment de Fons.
Per poder apreciar el que significava aquest fet, hem de manifestar
que tota la política del Tresor s'elaborava en aquest santuari:
preparació dels emprèstits, estat de les reserves dineràries
dia a dia, vigilància dels canvis, contacte amb els grans organismes
financers.
Era el primer cop, segons les nostres notícies, que un banquer
de negocis s'establia en la Tercera República en el mateix cos de
la ciutadella de l'Estat.
Caillaux, ministre d'Hisenda, no va tolerar aquesta espècie de
sacrilegi. Així, va desallotjar Finaly, tot i que el President del
Consell era Painlevé. Llavors succeí l'inevitable. El gabinet
Painlevé dimití el 27 d'octubre de 1925, per tornar-se a
constituir immediatament... sense Caillaux.
En realitat, Finaly no era de dretes ni d'esquerres, ni anglòfil
ni anglòfob, i la política nacional s'havia de confondre,
segons ell, amb la política internacional en la consecució
d'un objectiu suprem: la reconciliació continental europea.
Heus aquí perquè la defecció d'aquest ideal va
resultar funesta per a Finaly. Painlevé el va urgir a una aproximació
amb Caillaux. Finaly va cedir a instàncies de l'amistat. Així,
el 1931 va manifestar la seva bona voluntat. Moreau, antic governador del
Banc de França, es va convertir en president del Banc de París
i dels Països Baixos. Moreau era un addicte a Caillaux, i rera seu
es perfilava el Banc Lazard.
L'antagonisme entre els dos homes es va fer evident de seguida. La lluita
va durar sis anys. Finaly, que havia protegit el seu banc contra la crisi
mundial malgrat un intens expansionisme, va tenir avantatge en un principi.
Però el 1937 va haver d'inclinar-se, i va presentar una dimissió
que va causar estupor en la seva època.
Aquest últim fracàs no va disminuir gens ni mica la glòria
de Finaly. Va ser un dels promotors més prodigiosos del seu temps
i, rodejat per un exèrcit d'economistes i tècnics, va fer
del Banc de París una potència capaç d'operar en igualtat
de condicions amb les primeres banques anglosaxones de l'època.
A mesura que avançava en la seva existència, més
indesxifrable apareixia Finaly, amagat rera la seva impavidesa, la seva
brutalitat. No obstant, era sensible i caritatiu, i posseïa una extensa
cultura personal. Marcel Proust el va tenir fins a la seva mort entre els
privilegiats a qui honorava amb les seves extenses cartes. Painlevé
va ser el testimoni del sorgiment dels recursos insospitats de què
hem parlat abans. Horace Finaly, indiferent a les matemàtiques quan
estava al Lycée Condorcet, va descobrir la seva vocació quan
ja era un home, i es va elevar al nivell de les especulacions d'un Einstein.
Finaly, com el seu pare, va mostrar predilecció per Florència.
Hi tenia dues propietats, i es complaïa a submergir-se en l'atmosfera
d'aquesta aristocràtica ciutat, on es va exercitar un dia el geni
polític i financer dels Medici. La seva biblioteca, que contenia
66.000 volums, la va llegar a la Biblioteca Nacional d'Itàlia.
La segona guerra mundial el va expulsar d'Europa. Va morir a Nova York
el 19 de maig de 1945, si bé reposa a Pére Lachaise, en terra
parisenca, no lluny de la capital de la qual fou un dels senyors del moment.
Horace Finaly, banquer francès, nascut a Budapest el 1871
i mort a Nova York el 1945. Succeí el seu pare Hugues (1844-1914)
al cap de la Banque de Paris et des Pays-Bas (Paribas) i en feu
un dels primers bancs de negocis de l'Estat francès. (Grand E.
Larousse. París. 1972).
