Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 27 de desembre del 1978. Pàgina 5.
Vicent Enrique Tarancón.
President de la Conferència Episcopal Espanyola. Arraconat en el rural bisbat de Solsona anys i panys perquè al franquisme no li agradaven els seus escrits preocupats per les qüestions socials. Secretari dels bisbes de l’Estat espanyol en la lenta recuperació d’una Església que s’havia entrebancat en la funesta croada i s’havia enfonsat en la més gran postració. Ascensió meteòrica: bisbe d’Ovieu, de Toledo i de Madrid. No és primat d’una Església curialesca i diplomàtica, és cap de l’assemblea postconciliar dels bisbes de tot l’Estat.
La seva trajectòria presenta zigues-zagues notables. La superació de l'Església dretana que s'arrossega des dels Reis Catòlics no és cosa fàcil.
Però aquesta vegada l'he de felicitar. Alguns sectors del govern li critiquen de no haver aconseguit el suport incondicional de l'Església a la Constitució. Cínicament es diu que el cardenal està en baixa políticament i es pensa que podria ésser apartat de les seves funcions de president de la Conferència Episcopal en breu.
Ja no com a pastor cristià, sinó només com a cap d'una institució pública de tant de pes com és la que presideix, s'ha portat amb tota la correcció que calia. Ha donat una lliçó de democràcia a un govern que ha distribuït amb parcialitat els espais televisius i radiofònics, que ha fet propagada del «sí» a la Constitució a través de la televisió durant el matí del referèndum en què era prohibida tota propaganda. Ha donat una lliçó de democràcia al Consell de la Generalitat de Catalunya que ha emprat la seva autoritat per a pressionar els ciutadans consultats, exemple que ha estat seguit pel Consell de la Generalitat de València.
Víctor Pruneda, en la «Hoja del lunes», des de Madrid, diu que Tarancón no posà gaire interès a assistir al ple de les Corts on el rei signarà la Constitució. Immediatament els diversos partits polítics, principalment el PSOE i el PC, començaren a criticar aquesta actitud i fins «Mundo Obrero» ho destacava en primera plana.
Han calgut les recomanacions dels més alts nivells jeràrquics de l'Estat perquè hi assisteixi.
Ai, partits, partits que us dieu d'esquerres i voleu perpetuar el nacionalcatolicisme! Ens esteu acabant la paciència.
Tarancón, que em vingueres a veure a la presó, allà pels anys setanta, quan jo estava en vaga de la fam i tu eres atacat per la dreta –«Tarancón al paredón»–, Tarancón que m'acollires al bisbat de Solsona, allà pels anys seixanta, quan cap bisbe no volia acollir-me, Tarancón que m'ordenares sacerdot, allà pels anys cinquanta, i m'imposares el deure difícil de practicar i predicar l'evangeli, t'agraeixo el teu gest valent, «defensor dels ciutadans», «defensor civitatis».
Llàstima, que al final has dit que si!
Lluís M. Xirinacs.
