Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 29 de novembre del 1978. Pàgina 5.
Feina total.
Cada matí, igual com quan em rento la cara, m'emmirallo en la secció, tan humana, de Josep Maria Espinàs «A la vora de...» I com que faig de polític, diumenge em vaig entretenir especialment en el mirall titulat «Polítics massa emmirallats». He defensat, també, en aquesta columneta meva diària, que no convé confondre un polític amb un tècnic, que cal fugir de la tecnocràcia i, tanmateix, la idea que el polític cal que sigui un tècnic és molt estesa, tant entre els homes que es consideren polítics com entre els que no s'hi consideren.
Cal anar al teatre. Cal visitar exposicions de pintura, ens diu Espinàs. Fa un mes vaig anar a veure Home amb Blues a Horta. Un espectacle interessantíssim i fet en una barriada. No era el públic habitual del Liceu. Hi vaig anar amb amics. És un prodigi de literatura, música, mímica i dansa. En acabar, els actors i músics donaren les mans als espectadors i ens invitaren a saltar a l'escenari on s'inicià un ball espontani, barrejats actors i públic. No sé ballar, però també vaig ballar.
Fa una setmana que vaig anar a veure els olis exquisits de lluminositat de Mercè Junoy sobre el Montseny, la muntanya de les ametistes. A poc a poc, vaig anar absorbint el llenguatge senzill i enèrgic de totes aquelles finestres obertes a la natura terrenal interpretada per la natura humana de l'artista. En acabar, la pintora em donava les gràcies d'haver-li fet la visita, «sempre tan ocupat». Era jo qui li devia agrair d'haver-me fet més polític, perquè m'havia fet més home.
Diu Espinàs, tot afinant al màxim: «Com que la seva feina és una feina total que ha d'oferir a una gran varietat d'homes, el polític ha de conservar i estimular la seva condició d'un entre molts».
Però, Josep Maria, pensa que no es pot anar al teatre perquè multitud de persones t'escomet per demanar-te coses, per preguntar-te «com van les coses». No pots anar al cinema, al restaurant, al futbol. No pots anar en taxi, en metro o en autobús, ni caminar pel carrer. El país té uns dèficits tan grans en tots els aspectes, que si et veu la gent se't menja viu. I els polítics ens amaguem per sobreviure. I la gent se'n queixa.
Tanmateix, t'expresso el meu agraïment per aquesta profunda definició de la política: una feina total. Deia Heidegger que sempre que apareix la paraula «tot» o la paraula «total» s'està tocant el cor de l'univers, la màxima profunditat metafísica i mística de l'home.
La gent s'especialitza en una cosa o en una altra. A mi sempre m'ha atret l'especialització en el servei del «tot».
Lluís M. Xirinacs.
