Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 2 de novembre del 1978. Pàgina 6.
Estranger.
Dimarts passat fou el dia culminant en la llarga tasca constitucional de les Corts de l'Estat espanyol. De tots els parlamentaris catalans vaig ser l'únic que vaig votar negativament. Aquest «no» ha estat gestat durant molts mesos amb molts patiments. Com un fill.
És ple de vida i de salut. N'estic profundament convençut. I tanmateix com si fos un fill anormal, és un «no» dolorosíssim. Dimarts em vaig sentir sol. Estrany. O estranger, com deia un comentarista en aquest mateix diari. «D'un altre país», com digué el senador Escudero, o «d'un altre món», com digué el senador Jiménez Blanco, ambdós d'UCD.
La sensació de soledat fou pal·liada per senadors i periodistes que em saludaren amb afecte. Els senadors Ferrer i Cirici Pellicer anaven recollint signatures dels representants catalans damunt el text definitiu del projecte de Constitució. No s'oblidaren de l'ovella negra. Em demanaren la signatura amb delicadesa.
Com si estigués immergit en la boira, sentia, llunyanes, les paraules del portaveu de l'Entesa: «No és el text que desitjàvem. Però el nostre vot serà favorable perquè es tracta d'un text impossible de millorar i que avui és el millor dels possibles, donada la correlació de forces en el Parlament».
Anava pensant: si l'Entesa no desitjava aquest text i tanmateix vota «sí» al text, contribueix a augmentar el sentit desfavorable de la correlació de forces al Parlament. Terrible equivocació, aquesta. Diuen: com que de totes totes perdrem, mal per mal, votem en contra del que desitgem; així, si més no, estarem de la banda dels vencedors; ja vam fer prou el paperina en votar «no» al referèndum de la llei de reforma.
Tot plegat em dol infinitament. El «sí» sembla una renuncia solemne als drets del socialisme i de la sobirania dels catalans. Si durant el temps que en dèiem de dictadura no vaig callar allò que sentia, ¿hauria ara que som en el temps que en diuen de democràcia, de callar allò que sento? ¿És, tal volta, la democràcia una dictadura que cadascú s'imposa abans que ens la imposi un altre?
Classe treballadora i pàtria meva, us ofereixo aquest dolorós «no» com un present d'amor, com un petit testimoni d’oposició a l'aclaparadora majoria dels que han dit «sí» ben convençuts pel poder que tenen i dels que han dit «sí», sense estar-ne convençuts, per raó de la correlació de forces.
Lluís M. Xirinacs.
