Al servei d'aquest poble.
Avui. Dissabte, 7 d’octubre del 1978. Pàgina 6.
Litúrgia final.
Van donar carbassa als bascs. Semblava com si Abril Martorell confongués el PNB amb l'ETA. Equivocació que sembra morts. Es votà la tesi d'UCD, contra la tesi dels bascs. A favor d'UCD, Satrústegui, Villar Arregui, Martín Retortillo i una colla dels grups independents i mixt; en total, cent vint-i-nou. En contra, els bascs, Alonso, que és un treballador de RENFE, Mateo, del PCE, Huerta Argenta, santanderí, i jo; en total tretze. I setanta-vuit abstencions dels socialistes i de l'Entesa.
Després es votà la meva proposta de dissolució de les Cambres, acabada la Constitució. Bandrés i Huerta a favor meu. Els altres bascs havien marxat. Noranta-nou en contra. Els agrada l'escó i li han agafat gust. Noranta-una abstencions de catalans, socialistes, progressistes i algun independent.
La proposta de Bandrés demanant un darrer indult per als presos, a propòsit de la nova Constitució, també fou derrotada per cent quaranta-dos vots en contra, vuit a favor i l'abstenció de catalans i socialistes.
El preàmbul de la Constitució que parla de la nació espanyola tingué el meu vot en contra.
I s'ha acabat la Constitució al Senat. Només falta el vot a la totalitat, que farem més tard, quan s'unifiqui el text amb el del Congrés.
Després d'haver-ho estudiat molt, el meu veredicte sense lloc a dubtes és el següent:
Aquesta Constitució no és la Constitució de tots, com diuen. Anàrem a les eleccions sense saber si es tractaria de Corts constituents o no. Quan UCD hagué guanyat i per tant s'hagué assegurat que controlava la situació, donà llum verda per fer la Constitució. Aquesta és la Constitució d'UCD amb quatre caramelets per al PSOE i amb una indefinible picadeta d'ull al PCE i als catalans. I res més. Amargament vaig escoltar tots els discursos de la cloenda: el del president de la Comissió, els dels portaveus, el del ministre de Justícia i el del president del Senat. Tots triomfalistes. Malgrat algunes crítiques, tots acceptaren aquesta Constitució com la Constitució de tots. Àdhuc el portaveu basc Unzueta, que reservà la presa de posició definitiva dels bascs, es desféu en lloances del text. No s'havia aprovat ni una de les moltes esmenes dels bascs al títol de les autonomies.
El cor em plorava. Tothom fent seves les posicions contràries als pobles oprimits de l'Estat i a la classe treballadora. Es digueren veritables barbaritats, com ara ja no hi ha presos polítics ni exiliats polítics. S'oblida la constitucionalització de la suspensió de drets i llibertats amb l'excusa del terrorisme tot cantant les glòries al títol dels drets humans.
Els bascs havien marxat. Jo em sentia sol en mig de la buidor que deixaren els bascs al meu voltant. Tothom aplaudia sense parar. La UCD en els seus escons, en el banc blau del govern, en la tribuna dels observadors, somreia amb satisfacció. El final fou gloriós.
El portaveu d'UCD, Jiménez Blanco, digué en la Cambra que jo no era d'aquest món.
Lluís M. Xirinacs.
