Al servei d'aquest poble.
Avui. Dissabte, 30 de setembre del 1978. Pàgina 10.
Militars i no violents.
Són tan distants el món de la violència i el món de la no-violència! La cultura violenta occidental i el misteri de la no-violència dels pobles orientals i primitius! Estic tan cansat de sentir que soc utòpic i testimonial!
Com t’ho faràs, m’he dit, per enterrar en el solc d’aquesta terra aspra i bàrbara la fina llavor de la força de l’esperit, sense que sigui rebutjada del tot com una cosa estranya?
L’almirall de la flota espanyola, senador Marcial Gamboa, acabava de dir: «El servei militar és obligatori per als espanyols barons. Excepcionalment la llei establirà, amb les garanties degudes, un servei civil substitutori per als qui formulin objecció de consciència al servei amb armes a la pàtria».
He demanat que l’objecció fos un dret, no una excepció. Que el servei civil no fos un servei militar dissimulat, i que mai no sigui un càstig que duri més que el militar.
He demanat que s’acceptessin les dues formes de defensa de la comunitat: la violenta o militar i la no-violenta.
He demanat que s’investigui i s’experimenti en el terreny de la defensa civil no-violenta del territori amb vista a la gradual superació de la defensa militar, que és un mal menor que pateix la humanitat que tot just es desperta de la somnolència d’estil violent heretada dels animals i accedeix al descobriment d’una forma de lluita feta d’honradesa, de convicció, de transparència, de delicadesa, de fortalesa, que fa trontollar imperis si es juga de debò.
Àdhuc he demanat als militars que si els preocupa realment la defensa de la comunitat i si realment no són presoners dels mètodes inferiors de la violència, siguin ells qui creïn centres d’investigació i d’experimentació de defensa no-violenta per a demostrar al món que la seva professió és la defensa, no la destrucció. També he dit que la no-violència només és eficaç si juga net i que això és difícil d’acceptar per a un Senat on la majoria defensa interessos d’uns pocs homes poderosos i opressors que guanyaren les eleccions perquè hi esmerçaren molts diners.
Aquí em tallà la paraula el president.
Lluís M. Xirinacs.
