Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 27 de setembre del 1978. Pàgina 5.
Bonapartisme.
Feble i tímida al màxim ha estat la sortida del franquisme. No es pot pensar en una revolució com la francesa o com la dels clavells. Ni es pot parlar de ruptura. Només, de reforma.
Doncs, així i tot, aquesta exigua reforma ja comença a patir una reacció com la bonapartista. Divendres passat fou aprovada amb tots els permisos de l’esquerra la llei antiterrorista.
Tota una colla de delictes perfectament tipificats en les lleis anteriors passen a rebre un tractament especial si tenen caràcter terrorista. La connexió amb aquells delictes també és delicte. Es podrà mantenir en comissaria aquestes persones fins a deu dies. Es podrà entrar en els domicilis per escorcollar sense ordre judicial prèvia, a la més mínima sospita, a judici de la policia. Ja no ens calen portes a casa. Es podran controlar, per tres mesos prorrogables indefinidament, el correu, el telègraf i el telèfon, àdhuc de les persones que s’estimi que puguin estar relacionades amb els grups abans esmentats. Un parent, un company de feina, un veí, el seu advocat defensor, el metge... La policia ho escoltarà tot. El secret professional se n’anirà en orris.
No volien terrorisme, senyors diputats i senadors? Doncs, ja teniu el terror. En el País Basc tothom està relacionat si més no, per haver begut un vas de vi amb el sospitós en qualsevol bar. Tothom ha caigut sota el terror.
A qui ha fet aquesta llei li podrien posar el títol de «geni tenebrós», com qualificà Stefan Zweig a Joseph Fouché, duc d’Otranto, que fou ministre de policia en l’època del terror de la revolució francesa, en l’època de Napoleó Bonaparte i en l’època de la restauració monàrquica. Eficaç estat policial, el seu, que sura per damunt dels sistemes polítics més contradictoris. Enveja d’alguns anglesos, que volgueren fer aprovar al Parlament una llei, diguem-ne de terrorisme oficial com a França. La majoria dels parlamentaris anglesos tingueren el bon seny de refusar-la. Al·legaren que s’estimaven més algun atemptat de tant en tant que l’amenaça de la policia dintre de casa cada dia.
Ací les coses van per uns altres camins. Sempre imitem les coses pitjors que fan a França. Em vénen ganes de vomitar.
Lluís M. Xirinacs.
