Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimecres, 20 de setembre del 1978. Pàgina 5.

Quico Vila-Abadal.

Amic, el cor no dóna per a tant. El teu cor no ha pogut resistir la tensió i s'ha partit pel mig. Si haguessis optat per una posició més còmoda hauries viscut més. Ara, tot s'ha acabat.

Però no ho creguis del tot. Has caigut en l'intent, però ens has obert un camí. Ens has ensenyat una cosa difícil en un moment difícil: es pot ser un polític compromès i tanmateix es pot continuar essent una persona lliure.

Els grans aparells polítics que són els partits fàcilment esdevenen abassegadors. Per acumular força política exigeixen dels seus membres una renúncia molt forta de les seves conviccions personals discrepants. Aquell militant, que no sigui prou valent, tendeix a rendir-se totalment a la voluntat de l'aparell. Així els aparells acaben omplint-se de gent despersonalitzada que, a la llarga, fan de pes mort i ofeguen l'aparell. És costerut de mantenir una personalitat creadora i lliure dintre d'un gran partit.

Tu eres del Partit Socialista de Catalunya. En els darrers temps havia parlat amb tu unes quantes vegades. Sempre et vaig trobar lliure i creador. Sempre em vaig topar amb una persona que parlava per ella mateixa, no solament amb un repetidor de la línia del partit.

Durant quaranta anys hem estat educats en el més ferotge dels dogmatismes i ens manca la flexibilitat que dóna el sentit dialèctic de la realitat. Si afirmem quelcom, inexorablement neguem allò que li és contrari. Ens sembla, a les persones i als partits, que servir la persona i servir el partit són dues coses incompatibles. Tu ho intentares sotmetent-te a les majors tensions. I aquesta posició teva permeté que també poguessis fer de pont amb altres partits diferents del teu.

Vas intentar de tendir ponts entre ribes massa distants, massa alteroses, massa crispades, massa sacsejades per interessos oposats i el pobre cor teu digué prou.

Benaurats els artesans de la pau!

Lluís M. Xirinacs.