Al servei d'aquest poble.
Avui. Dissabte, 16 de setembre del 1978. Pàgina 5.
Euskadi i els Països Catalans.
Xabier Arzallus, diputat del Partit Nacionalista Basc, ha vingut a Barcelona invitat per Convergència Democràtica de Catalunya per assistir als actes de la diada de l'Onze de Setembre.
Mary Mérida l'entrevista a l'«Hoja del lunes» i el burxa: «¿Coincideixen vostès i els sembla encertada la manera com el poble català i els polítics catalans plantegen llurs reivindicacions? Si em respon que sí, ¿per què no segueixen vostès el mateix sistema i utilitzen la mateixa tàctica?».
Arzallus respon: «Sí, coincidim, però...» se n'esmuny com pot al·legant que el seu país té unes qüestions i una problèmàtíca específiques. Després s'embolica a dir que Catalunya és una realitat històricament feta i en canvi, cada una de les regions basques ha tingut una personalitat pròpia tradicional i diferents estructures polítiques. «Nosaltres estem formant clarament en aquest segle un Euskadi a partir d'aquestes estructures històriques plurals, però sobre la base d'un poble idèntic».
Et prego, lector, que tornis a llegir el paràgraf anterior, no amb ulls del Principat de Catalunya, sinó amb ulls dels Països Catalans. Euskadi i nosaltres, en aquest aspecte, tenim la mateixa problemàtica. Cada un dels Països Catalans ha tingut una personalitat pròpia tradicional i diferents estructures polítiques. La diferència és que ells ens porten un avanç d'una colla d'anys perquè des del moment en què l'Estat espanyol hem entrat en fase constituent han tingut la gosadia de voler formar clarament un Euskadi a partir d'aquesta pluralitat i els catalans no. Els tres Països Catalans de l'Estat espanyol han tingut també estructures històriques plurals, però sobre la base d'un poble idèntic.
No, senyor Arzallus. Li agraïm la delicadesa de no voler immiscir-se en els nostres afers interiors. De vegades nosaltres no l'hem sabuda tenir amb els seus. Però els polítics catalans han renunciat a allò que vostès no han renunciat. Es una dimissió greu dels nostres polítics. Ara, per exemple, el bunker valencià ha passat a l'ofensiva i els nostres patriotes es baten a la defensiva.
Bascs i catalans no coincidim en les reivindicacions. Són diametralment oposades. I al meu judici, en aquest punt la de vostès és l'encertada i la nostra, l'equivocada.
El que vostès fan, a casa nostra, només ho fan alguns partits extraparlamentaris. El nostre sostre reivindicatiu nacional en la Constitució és molt inferior al seu. Dels seixanta-tres parlamentaris catalans, que jo sàpiga, només tres han intentat apujar-lo, és clar, sense èxit.
Lluís M. Xirinacs.