Al servei d'aquest poble.
Avui. Diumenge, 10 de setembre del 1978. Pàgina 9.
No serem moguts.
Igual que un pi, a prop de la ribera, no serem moguts.
El pi de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Els Països Catalans.
La copa del pi és la prudència dels catalans. Es la part alta, la més visible, la més voluminosa, la més flexible. S'adapta als vents que bufen de totes bandes. Es blega i gemega davant de la tempesta. De tant en tant se li esqueixa alguna branca. Els ocells vinguts de lluny hi fan una paradeta per prendre alè o hi fan el niu per a quedar-s'hi sempre. Com un núvol verd i compacte dibuixa formes canviants. Ara una Mancomunitat, ara una autonomia, ara uns principis i unes institucions configurats en un Estatut, com a mitjà per a exercir no se sap quan, el dret d'autodeterminació. La brancada de la prudència és gran i ufana. Concentrarà enguany com l'any passat immenses multituds el dia 11 a les vuit del vespre davant de l'estàtua d'en Casanova de Barcelona.
El tronc del nostre pi és la justícia dels catalans. Som una nació sobirana, i per tant independent. Amos dels nostres destins. Tronc recte i inflexible. Endurit pels anys i les contradiccions. No es pot moure del lloc. No es pot dissimular. Les branques mai no el podran amagar. Es massa recte i és massa alt, el tronc del pi. Molts branquillons encimbellats, molts ocells immigrats instal·lats en l'altura de la capçana no el veuen. L'obliden tot ballant al so del vent que bufa. Però mai no serà mogut. Té les arrels al Fossar de les Moreres, on jauen els qui donaren la vida no per conservar un Estatut sinó per conservar un Estat, no per obtenir una autonomia sinó per afirmar una sobirania, no per negociar un pacte sinó per autodeterminar-se, no per dulcificar l'esclavatge sinó per defensar la independència d'una comunitat racional, adulta i responsable. El pi no es pot moure de lloc. El dia 10 a les 12 del migdia congregarà, com l'any passat, els catalans amb consciència i voluntat de ser una nació sobirana, pàtria comuna i indivisible de tots els catalans.
Jordi Carbonell, ens deia l'any passat: «Que la prudència no ens faci traïdors». Enguany cal dir: l'article 2 de la Constitució espanyola és la serra destinada a tallar el tronc del nostre pi.
En aquest article hem obtingut el reconeixement del títol de nacionalitat, però només per a un tros dels Països Catalans. I, en contrapartida, mai més no podrem autodeterminar-nos, mai més no podrem unir-nos políticament tots els catalans, mai més no tindrem pàtria pròpia.
La ribera de sang, prop de la qual arrela el pi, ens està cridant: «No, això no!».
Lluís M. Xirinacs.
