Al servei d'aquest poble.
Avui. Diumenge, 20 d’agost del 1978. Pàgina 7.
Dissolució de les Corts.
Des que s'ha estroncat la meva col·laboració a «Mundo Diario», paradoxalment van sortint, l'un darrera l'altre, uns editorials preciosos que ja signaria de bon grat. El darrer, del dia 17, expressa un criteri que comparteixo plenament. La necessitat de dissolució de les Corts un cop celebrat el referèndum constitucional. En la meva esmena a la disposició transitòria vuitena en deixo constància. Si la Constitució s’aprova s’ha acabat la nostra missió democràtica. Perquè els demòcrates volíem un període constituent i els dretans d’abans volien unes Corts continuadores. El resultat ha estat híbrid. S'han fet lleis de tota mena i s'ha fet una Constitució. Jo només he intervingut en la llei d'amnistia, prèvia a la mateixa redacció de la Constitució, i en la fracassada llei d'indult, derivació urgentíssima de l'amnistia. Només cal veure com perdura la tragèdia de les nostres presons. No he intervingut pràcticament en res més. Un periodista de «Triunfo» m'ho retreu. Crec que no era la feina que ens encomanaren els electors. La feina era fer una Constitució com cal. I ja es veu com s'obstaculitza.
Si la Constitució fos refusada pel poble, ja no cal dir que la dissolució de les Corts seria una cosa evident. Així, en un cas i en l'altre, dissolució. L'editorialista de «Mundo Diario» fa una llista, al meu entendre correctíssima, de deficiències electorals del 15 de juny del 1977. És una altra raó per a recomanar noves eleccions.
Convergència Democràtica, en canvi, hi és contrària. Diu que tem el retard de les municipals, de l'Estatut, de les parlamentàries catalanes, de l'adveniment de l'autonomia. Són raons de pes.
Llàstima que uns i altres no esmentin clarament altres raons no tan generals, més partidistes. El PSOE pensa que pot guanyar ara les generals i assolir el poder. CDC pensa que si continua la legislatura pot entrar en el govern. Dec ser molt utòpic quan penso que fóra molt millor que les dues raons objectives generals fossin debatudes públicament, amb la màxima objectivitat, pels dos partits sense tenir en compte les altres dues raons subjectives particulars. Fóra un acte de servei al país. Sempre he cregut -utòpicament?- que el servei al país i l'oblit de les fites pròpies és la millor forma de fer propaganda del propi partit o de la pròpia causa i de fer avançar les fites pròpies. Qui més serveix és més estimat. Qui més mira per ell és més odiat. No sé si és utopia o pragmatisme.
Lluís M. Xirinacs.